La final del campionat Individual entre Puchol II i Lluís de la Vega s’ajorna fins el dissabte 5 de desembre per la lesió al muscle del jugador d’Almussafes. És la primera vegada en la qual es posposa la final del mà a mà, però no en la qual un jugador es lesiona. La pilota amaga, darrere de moltes victòries i derrotes, dures històries de superació de pilotaris obligats a lluitar contra el dolor dins i fora del trinquet
VALÈNCIA. La notícia esclatava el matí del passat divendres. La final del campionat Individual, la gran final del mà a mà programada per a hui al trinquet Pelayo de València, s’ajorna fins el dissabte 5 de desembre. La raó, la lesió al muscle esquerre de Lluís de la Vega. El jove candidat al títol pateix, segons el doctor Miguel Ángel Buil, una “sospita de trencament parcial de tendó supraespinós – bursitis de grau moderat aspecte dens”, tal com assenyala el sempre fred diagnòstic mèdic.
El ben cert és que De la Vega, victoriós el passat dimarts en la semifinal disputada a Dénia després d’una titànica batalla davant José Salvador (60-55), ja arrossegava molèsties des de feia setmanes. Un dolor que estava limitant la seua potència al braç esquerre, fins que la física i la medicina han alertat del risc de seguir jugant.
La Fundació per la pilota, responsable de l’organització de la competició, va acceptar la petició de De la Vega de canviar la data de la gran final contra Puchol II fent valdre l’article 4 de l’apartat “ajornaments” del reglament de la competició. Així, per primera vegada en la història recent del mà a mà, la gran partida entre els dos aspirants al títol haurà d’esperar a conseqüència de la lesió d’un dels protagonistes.
Un fet extraordinari. El de l’ajornament d’una final, perquè el de les lesions dels jugadors és un fet el qual, malauradament, es deixa vore pel trinquet de tant en tant. Bé ho sap el rival de De la Vega en esta nova final del mà a mà. Puchol II va haver de passar pel quiròfan en 2013. Una rotura del cartílag labrum el va fer parar durant vora quatre mesos quan el de Vinalesa començava a avisar de tot el seu potencial.
Però si de lesions va la cosa, la palma se l’emporta José Cabanes “Genovés II”. El jugador de la Costera, fill de Paco Cabanes “Genovés”, les ha vistes de tots els colors. Després de superar greus lesions al colze i al muscle, per culpa de les quals va haver de parar durant mesos, Genovés II va patir en 2015 una complexa fractura de peroné en relliscar durant una partida a Onda. A banda, els problemes musculars derivats d’estes lesions. Així, la carrera de Genovés II és una partida constant contra el dolor, contra l’adversitat del mateix cos. Però ell sempre ha tornat, i sempre amb més ganes que l’anterior. Potser per això és un dels jugadors més estimat als trinquets.
Hi ha altres que no es queden darrere. Ismael Vidal “Fageca” és un d’ells. Una maleïda lesió al colze el va frenar en sec després de jugar la final del mà a mà en 2014. Quasi dos anys apartat del trinquet, tres operacions, moltes hores de patiment i un intent frustrat de regrés després, Fageca va tornar a trepitjar les lloses i va guanyar la Lliga 2, la competició anterior a la Lliga. En eixe moment, Ismael va decidir que havia complit, que era hora de penjar els guants després d’haver guanyat al seu gran rival, el dolor.
No va tindre tanta sort León. El carismàtic rest de Genovés va haver d’acomiadar-se de la pilota en 2017 per culpa d’una greu lesió al maluc. Ho va provar tot, es va operar i va passar llargs mesos de rehabilitació a fosques, sense saber si podria tornar. No va poder. El maluc no va ser capaç de resistir un rebot més. El trinquet el va acomiadar amb honors i amb la tristesa d’un adéu prematur.
El dolor no entén de modalitats. No només els jugadors d’escala i corda han patit greus lesions. Al raspall, Julio Marrahí va patir una greu lesió en 2014, tot just després d’imposar-se en la Lliga i l’Individual. De la glòria i la calor de la victòria al fred glacial de la lesió. Com ell, Waldo, el gran i indiscutible campió del raspall modern, va haver d’avançar el seu comiat per molèsties en l’esquena. Jugar contra el patiment dels músculs i els ossos va ser una constant en la seua exitosa carrera.
I és que la pilota, de tant en tant, fa mal. És un esport dur i deixa cicatrius. Però, és en eixe instant quan el jugador trau el seu millor colp, amb el qual fer el quinze definitiu contra el dolor. De vegades, eixe quinze exigeix esperar al moment oportú. Com ha fet Lluís de la Vega. Perquè el més important no és jugar una final. És poder jugar-ne més.