Quaranta cinc minuts per a la història

VALÈNCIA. Demà el València jugarà de nou contra el RCD Espanyol. Parlar de la relació entre l'equip perico i el València es fer-ho de la primera Copa en l'any 1941, de la derrota a Sarrià i de la victòria a la Lliga del 1970-71, de la remuntada a Montjuïc i de molts més records entre dos equips clàssics.

Però si hi ha un moment que sempre serà recordat, este és sense cap dubte els 45 minuts de la segona part del partit de la jornada 36 de la temporada 2001-02.

Eixa campanya, el València va saber adaptar-se molt bé a una nova etapa, després d'haver viscut dos moments molt durs a la Champions i de perdre al “ratpenat” de l'escut en paraules del president Pedro Cortés. 

Amb Rafa Benítez a la banqueta, després d'haver salvat un “matx point”, precisament en el partit de la primera volta contra els catalans disputat a l'estadi de la muntanya màgica de Montjuïc. Els de Mestalla protagonitzaren una espectacular remuntada en la taula classificatòria. Agafant el liderat a la jornada 24, posició que  va perdre a la 25 en favor del Madrid, tornà a ser líder en la  26 i ho va ser fins la 30. Des de la 30 fins a la 33, el líder va ser el Madrid. A la jornada 34 va tornar a situar-se primer i en eixa posició va finalitzar el campionat.

La clau va ser la jornada 36, eixe 27 d'abril de 2002, el conjunt blanc-i-negre va tornar a guanyar als pericos amb dos gols de “Pipo” Baraja. Els valencianistes li van donar la volta al partit, amb un home menys sobre el camp i van remuntar el gol, de penal, marcat per Raúl Tamudo.

Eixa victòria, aconseguida en la segona part del partit, davant l'Espanyol va ser una de les més épiques de les viscudes al coliseu de l'Avinguda de Suècia, un guió digne d'una pel·lícula de suspens. Un partit guanyat amb el cor, l'esforç i el sacrifici en el que els homes de Benítez ho van donar tot sobre el camp. El València va tancar a l'Espanyol a la seua porteria i es va buidar a la gespa ja que va jugar quasi una hora amb un jugador menys després de l'expulsió de Carboni. 

Si els jugadors ho donaren tot, que podem dir de l'afició que va animar deixant-se l'ànima i la veu. Amb l'empat Mestalla va explotar d'alegria, d'igual manera que amb els gols que la Real Societat li marcava al Madrid a Anoeta, i que dir amb el segon gol de Baraja. L'estadi valencianista va embogir i més quan l'àrbitre va xiular el final.

La derrota madridista davant la Real Societat deixava la diferència entre els dos equips en quatre punts a falta de sis per disputar-se.

Eixe 27 d'abril de 2002, davant l'Espanyol, no es va aconseguir l'anhelat títol, però es van deixar els deures fets per fer-ho una setmana després a La Rosaleda de Màlaga.

El València va ser campió de lliga en la jornada 37, tancant així una gran temporada.