Per donar resposta, a aquest interrogant el primer que hem de fer és buscar quines són les particularitats que diferencien a esta entitat de la resta de clubs de futbol...
VALENCIA. Quan vaig rebre la proposta, per part del responsable de les pàgines esportives d'este diari, per escriure al voltant de la història del València CF, no vaig poder negar-me. Tindre la possibilitat de donar a conèixer una part, per xicoteta que siga, de la història de l'entitat esportiva valenciana més rellevant era una oportunitat que no podia deixar passar.
Però, abans d'entrar en matèria, crec que és necessària una xicoteta reflexió sobre el què és i el què representa el club de Mestalla. Possiblement, podem contestar estes qüestions, plantejant la pregunta inversa, és a dir: Què no és el València CF?
Per donar resposta, a aquest interrogant el primer que hem de fer és buscar quines són les particularitats que diferencien a esta entitat de la resta de clubs de futbol.
Podem començar per buscar una resposta en clau etnoterritorial i observarem com el València CF, mai s'ha posicionat com a guardià de les "essències" de cap territori amb un ADN específic. El club, des dels seus orígens, ha sigut mestís, amb jugadors nascuts a tot arreu. Seguint amb el tema territorial, observarem que el club de Mestalla valora els jugadors de la nostra terra. Encara que, moltes vegades, ha sigut extremadament dur amb els joves criats en el seu planter i massa condescendents amb els vinguts d'altres llocs.
Una altra característica del València, és que no es considera el millor club del món i mai ha tingut, ni ha volgut, la consideració d'equip "galàctic". És més, quan ha aconseguit els seus majors triomfs ho ha fet amb jugadors terrenals o com a molt "elèctrics".
El València, tampoc és, ni serà, l'exèrcit desarmat de cap país, regne, o comunitat. De fet, el territori valencià cada vegada és menys país, regne o comunitat, immers com quasi tot el nostre entorn occidental en un procés globalitzador.
També podem afirmar que el club de Mestalla no ha sigut mai "l'equip del règim". En cap d'ells, ni en la monarquia ni en la república, ni en la dictadura ni en la democràcia.
El València tampoc ha sigut "més que un club", potser en un temps va poder ser-ho però el meninfotisme i les "batalles" que es van viure a la nostra societat van apartar a una part de la seua massa social d'este projecte col·lectiu.
Tampoc l'equip blanc-i-negre ha escrit el seu relat a partir del concepte de ser el "pupes", potser, per no haver estat forjat en el "yunque" de l'adversitat.
Enumerades algunes de les coses que no és, vegem ara quines evidències poden ajudar-nos a dir el que si és.
Hem dit que el València, no és altra cosa més que un club de futbol. Però, des de fa uns anys, malauradament, és una societat anònima esportiva. La qual, per una nefasta gestió, no fa molt de temps, semblava més l'actiu tòxic d'una entitat bancària nacionalitzada o la direcció general d'alguna conselleria, unes vegades la d'esports, d'altres la d'economia i de vegades, la de sanitat per l'estat d'ansietat en el qual vivien els seus socis, accionistes i aficionats.
Seguirem parlant, sense ser tècnics ni voler ser entrenadors, de quina és la forma de concebre el futbol que millors resultats ha donat per esta ciutat. Si alguna cosa ha demostrat la història és que quan el club blanc-i-negre ha tingut equips aguerrits, forts i amb caràcter és quan han arribat els triomfs. Equips generalment construïts i armats des de la defensa. Esquadres amb un ADN específic "Bronco y copero", allunyats de modes i models com el "tiqui-taca". Equips poc efectistes, però molt efectius i amb entrenadors amb la suficient personalitat i experiència com per afrontar les crítiques, amb frases lapidàries com la pronunciada per Di Stefano quan va afirmar referint-se al joc que desenvolupava el seu equip: “Quien quiera divertirse, que vaya a ver al bombero torero".
Només cal repassar com es van aconseguir les tres últimes lligues per comprovar que es van guanyar des de la porteria i la defensa, sent l'equip menys golejat i sense tindre entre els seus jugadors cap davanter de primera fila. Demostrant que, quan no es pot competir amb xequera, pot fer-se amb compromís i sacrifici.
Una altra evidència del València CF, és que és un gran del futbol. Ha disputat amb l'actual huitanta-dos temporades en la màxima categoria del futbol espanyol, aconseguint ser el quart equip en la classificació històrica amb 3346 punts en 2633 partits, amb el handicap de no haver format part de la Primera Divisió fins l'any 1931. A nivell estatal ha guanyat sis Lligues, set Copes, una Supercopa i una Copa Eva Duarte de Perón.
I a Europa, el seu palmarès consta d'una Recopa, dos Copes de Fires, una Copa de la UEFA, dos Supercopes i una Copa Intertoto, el que l'ha convertit en tot un clàssic de les competicions continentals, arribant la passada temporada a ocupar la posició número 12 del rànquing europeu.
Llàstima que moltes vegades, dirigents, jugadors i aficionats no han tingut la suficient capacitat per saber aprofitar i gestionar tots estos moments d'èxit i glòria.
Amb totes estes dades, queda ben a les clares que el club fundat per uns joves l'u de març de 1919, al Bar Torino del cap i casal, ha aconseguit un dels seus principals objectius: Situar a València entre les principals ciutats en el panorama futbolístic.