VALÈNCIA. Estem en una situació on sembla que vivim entre pilotes i comptes. En la vida en general i en el futbol més nostre en particular. Xifres, xifres i un tornar al mateix, amb poca presència d'allò que passa al verd. És
normal.
Els comptes sembla que donen un color prou lleig al Valencia CF, pel que diuen els que saben. Per altra banda, comencen a juntar-se accions de manera conjunta per aconseguir xicotetes victòries en la fiscalització de la gestió de Meriton al capdavant del club dels valencianistes.
Ja no mirem soles al verd, mirem a papers, escoltem programes densos en la franja esportiva que semblen més un podcast de la llicenciatura d'ADE. Els comptes ens han fet créixer d'alguna manera. Fer-nos adults en això tan infantil i bonic que és la i·lusió del partit dels diumenges. I, de vegades, el cap se'ns ompli de nostàlgia.
Ahir diumenge, de bon matí, vam viure una catarsi amb l'amistat com a rerefons amb l'excusa de portar uns electrodomèstics a la caseta del monte. Alçant-se a la mateixa hora que abans ens gitavem. Plorant de la risa per bovades sense més preocupació que eixa. I sense cap explicació. Ni l'etílica, perquè no era el cas. Era
tornar a eixes coses que ara tenen els nostres fills o els seus nets.
Possar-se cara a la tele o escoltar la radiet (força Paco) i sentir la gola del narrador com es trenca al cantar un gol del Valencia CF. I anar hui a escola amb la cara lluenta perquè han guanyat els teus o mostrar falsa indiferència si no ho han fet.
Quan les lletres dels rebuts entren per la bústia, la infància se'n va per la finestra. I la nostra infància valencianista s'ha convertit en un candidat perfecte a prejubilat, sense horitzó per ser jove de pensament. O pitjor encara. Un qualificat de classe mitjana en cerca activa de treball
passats els quaranta. Nuc a la gola diari. Sense espai a jugar. Sense respir. Perdent cabell. O, en el millor dels casos, pintant canes.
Això no ens ho van dir els pares o tios. Nosaltres només voliem anar cada quinze dies al Casanova a ser xiquets. A fer festa en això que era anar al camp. A dir que tenim sis anys, quan en tenim huit per entrar debades. I
sentir el pasdoble barrejar-se amb la traca i el seu olor. Cal tindre eixe record per a fer el que tots volem. Oblidar-se de les xifres per a ser infants noranta minuts a la setmana. Que ja tenim massa comptes en el nostre dia a dia.