Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

Rèquiem per Adrian Ilie

29/04/2020 - 

VALÈNCIA. Ara que en les teles ens atronen amb sessions vintage pareix que descobrim a Adrian Ilie. El boom va arribar amb la final del 99, sorprenent per lo bé que es movia entre línies i l'especial art que posseïa per a assistir. El romanès era tot això. Un geni en trinxeres. Encara que s'obstinaren a tirar per terra el seu futbol encasellant-lo en els seus apoteòsics quatre mesos inicials, on es van enganyar amb ell esperant a un futbolista que mai va existir. Amb massa facilitat acostumem a reduir el futbol de la cobra a un meme, com si tot, i sempre, haguera sigut vestits estrambòtics de flors, pèls tintats de groc o efectes 2000. 

I no. Ilie va ser un artista, mai un golejador. Els seus números es mesuren en assistències acompanyats de gols en dates assenyalades. Com en la seua selecció, com a Turquia quan va arribar. Però per culpa d'aquella estrena se li exigia un hat-trick per partit, i en eixes sempre pareixia que no feia mai res. Els seus primers mesos van ser increïbles, sí, però la seua primera temporada completa tampoc va quedar arrere (13 gols i 9 assistències en 24 partits). Ni tan sols el seu tercer any, el menyspreu més dolorós, ja que la Champions que es va cascar al 2000 ha passat totalment desapercebuda quan les seues actuacions són vitals per a entendre que el VCF arribara a París. 

En aquella epopeia europea estrany és el partit en el qual el romanès no fora protagonista. Amb una jugada, amb una assistència, o amb un gol. Exercint de salvavides en els diversos match balls que va afrontar la cuperativa evitant la seua eliminació en les dos fases de grups. De les seues botes va nàixer el gol que va obrir el marcador davant la Fiorentina en un partit travat i patit on només valien els tres punts; i una diferència de dos gols. Seua és una jugada estratosfèrica front el Girondins que va deixar al Kily per al 0-2, també el seu peu va lliurar l'esfèric al cap de Djukic per al 0-1 en un triomf clau per a que l'últim partit davant el Man.Utd mutara en pachanga. Va ser un any complicat, però productiu (8 gols i 11 assistències). Sense aquella malaltia al desembre que li va fer perdre pes, i setmanes de joc, la posterior seqüela en manera de lesió, haguera signat els seus millors registres. 

Som tots culpables. S'ha tingut que revisionar la final de Sevilla vint anys després per a apreciar el seu paper en el desenvolupament de la mateixa. Em va ocórrer a mi al dedicar els últims deu mesos a reviure al complet la Champions del 2000, trobant-me amb un jugador que no recordava. Són metàfores ideals de la injustícia amb el romanès. Un tipus al qual s'acusava constantment de no fer res, però que realment feia de tot, i generalment bé. Poques parelles tan incisives i explosives com aquella conformada per Claudio López i Adrian Ilie hem vist en les nostres vides. Va ser un matrimoni perfecte, engranatge que donava sentit a un equip amb una estructura molt marcada. 

També és un exemple clar de lo molt que pesen les extravagàncies en persones que no cauen bé. Quan s'obliden els clixés, i els odis caduquen, queda el futbol. Perquè és llavors quan realment tenim ulls en la cara en lloc d'una bena. 

Lo de Ilie no foren quatre mesos, van ser tres anys. Ilie va morir a Montjuïc, després d'una entrada criminal d'Iván Helguera. Va ser lo mateix que amb Vicente a Bremen. Un turmell trencat quan  estava retornant, un diagnòstic pervers que va allargar la seua malaltia més del necessari. Massa mesos fora del futbol, massa temps amb eixe entorn marcià que tenia. Ací és on es va perdre Ilie. On es va tintar el pèl de groc elèctric, es presentava a entrenar vestit amb estampats de sofà anys 90… Ací és on soterrarem al romanès en la indiferència. 

Damunt va coincidir amb l'arribada d'Aimar. Privant-li del seu radi d'acció, obligant-lo a exercir, en els pocs minuts que li van deixar, d'ariet pur, sense pràcticament espais per a ocupar o desenvolupar el seu vertader futbol. Era un futbolista sense confiança, desproveït de la companyia del Piojo, amb el seu suplent, Juan Sánchez, de titular indiscutible en un estil de joc totalment diferent al empleat fins al moment. Amb eixa brillantor que el feia únic extraviada. Com a ànima en pena. 

En fi, almenys va complir el seu paper. Perquè lo efímer també pot ser bonico, e important. Alhora que clau. No podem parlar del VCF 2000 ignorant al romanès.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email