Sa Majestat l’aficionat

VALÈNCIA. Hui és un dia molt especial per al València Club de Futbol. A les dotze del migdia el Rei Felip VI rebrà en audiència privada als integrants de la primera plantilla així com a la directiva i el cos tècnic amb motiu del Centenari de l'entitat. Una jornada que, deixant de banda qualsevol connotació política, formarà part de la història de la rata penada. Que el primer dels espanyols, lluny de la Zarzuela, empre el seu temps en felicitar a un equip no passa tots els dies. Estem davant d'un gran èxit del departament de comunicació ‘che’ i davant d’una mostra més de la grandària que té la que, sense dubte, és la primera de les ‘empresses’ de la nostra Comunitat, tot i que a vegades se'ns oblida.

Encara que no resulta necessari esperar a un acte com el d'este matí per a adonar-se. I no em referisc sols de la dimensió blanc-i-negra com a entitat, parle especialment de la seua gent. Dissabte vaig tindre l'honor de ser el mantenidor de la Convenció Anual de l,Agrupació de Penyes per tercera volta al llarg els últims anys. I veure’m rodejat d’hòmens i dones, de xiquets i xiquetes i de persones majors de tot arreu que compartixen un mateix sentiment és un privilegi difícil de poder descriure amb paraules. A Alzira es reuniren més de 1.100 persones amb l'única finalitat de passar-se-ho bé i mostrar-li a aquells que diuen que l’afició del València és difícil i complicada, que s’equivoquen. Només fa falta passar-se per allí una estoneta per a comprendre perquè Mestalla pot presumir de tindre la millor afició del món.

Fins a la Ribera Alta es desplaçaren Jaume, Gameiro i Kondogbia. El respecte i l'admiració amb la qual els tractaren va ser per a emmarcar. Les cares de Marcelino i Murthy reflectien l'alegria d’aquells que comproven amb els seus propis ulls que el bon treball es traduïx en la felicitat de molta gent. El trofeu de la Copa del Rei allí present era el testimoni de què la temporada passada serà recordada per sempre. La final del Villamarín estava en boca de tots. Les vivències a Sevilla, les innumerables anècdotes, la golejada en la graderia o l'exemple en l'animació foren els temes estrela. I és que onze anys sense assaborir la mel d'un títol són massa i despús-ahir era bon moment per a traure pit -encara que sense passar-se- de què el valencianisme és campió de Copa.

Però el futbol no entén del passat. L'esport és present i s'alimenta de la il·lusió per al futur. I aquest passa per la pròxima temporada, per una nova participació en la Champions, però sobretot, a curt termini, passa per la confecció de la plantilla. I tot té molt bona pinta. Amb el fulletó Maxi liquidat des d'ahir, el míster compta amb el gruix del seu vestidor a més d'un més del començament de la Lliga. De manual. És allò que somnia qualsevol entrenador quan se’n va de vacances d'estiu: tornar i tindre l'equip quasi fet. Perquè està quasi quasi. Partint de la base de què Rodrigo compta amb paperetes per a quedar-se –no marxarà si no li arriba una oferta irrebutjable d’un dels grans transatlàntics europeus- a Marcelino només li resta per a completar la seua plantilla un migcampista polivalent que puga donar descans a Parejo –Rafinha- i un quart central que complemente una rereguarda en la qual són fixes Garay, Paulista i Diakhaby. I tot a 15 de juliol. La feina està feta. O quasi. I açò a l'aficionat, que al cap i a la fi és qui sempre té l'última paraula, li agrada i molt.