X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Sarrià 71

31/10/2018 - 

VALÈNCIA. No hi ha res més difícil que posar-li lletra a un sentiment. Si a més tracta d'algo complexe com la relació vital amb un club de futbol, es complica encara més. Son pocs els que tenen el talent per a estos assumptes, i molts, soles ho aconsegueixen transitant pel extraradi.

Com mai ningú ens contà res, com se'ns van morir tots abans de que pogueren fer-ho, poc es sap del origen popular de l'entitat.

Per això és fascinant trobar propostes que recuperen aquells arrels i ambients. Doncs tot al Fé-Cé va eixir de la gent. Des de la bandera al primer himne, passant pels primers homenatges als seus mites, les celebracions dels èxits fundacionals. Els primers setmanaris partidistes o llibres als seus ídols. Els primers malnoms. Regals d'éstos al club. Als quals el València s'afegia, o no, com va ocórrer infinitat d'ocasions. Implicant-se les actrius del Teatre Apolo, o les bandes de música, encapçalades per la Societat Coral El Micalet, rebombori oficiós en tot acte futbolístic.

Així va sorgir també la famosa falla de 1925 que ara, recuperant el seu camí i proposta, retornarà a la vida 95 anys després gràcies al esforç d'uns pocs.

És com deuria ser el centenari, al menys el que m'agradaria a mí. Un rebrot social teixint nous actes i continguts allunyats de la oficialitat. Populars, que donen vida a un entorn retrobant-se amb els origens. Gent fen coses per a la gent, sense cap pretensió.

Que és, recorreguent la ruta dels anys vint, com Cisco Fran s'ha convertit en el cantautor de Mestalla. Sense rotllos, ni apadrinaments antinatura, ens regala relats musicals des de la seua Nostalgia de Bell Ville, feta himne. Amb Volverán, una centenaria puntada a l'entrecama del oficialisme (com també ho és la de Tardor), i ara amb un Sarrià 71 evocadora d'aquella inesperada lliga, seguint el to sentimental construït des de la grandesa de les xicotetes coses. L'argamassa que alçà al mateix club.

Ho veurem a un disc produït pel col·lectiu Últimes Vesprades a Mestalla. Gent fent coses per a la gent. Com el documental a Tonico Puchades que vam veure a Àpunt. O els diferents podcasts d'impuls personal que posen veus al centenari. I la de coses que están per eixir i de les que encara no tenim ni idea.

Això és lo important en temps insulsos, que les bases s'unisquen i facen camí recobrant la seua raó de ser, independentment de lo que faca o no la institució. Que al fi i al cap tampoc pot cubrir-ho tot sempre.

Necessari i peremptori eixe recolliment social entre nosaltres mateixos en dies de fredor, allunyament i polítiques despersonalitzadores.

Perquè el València som tots nosaltres. Encara que se'ns haja oblidat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email