Sevilla blanc i negra

VALÈNCIA. Esta vesprada, el primer equip de l'València tornarà a l'escenari on va aconseguir la seua última gran fita: la copa del Rei de la passada temporada, la copa del centenari.

Des d'eixe 25 de maig, el Benito Villamarín, el camp del Real Betis Balompie, es va incorporar a l'imaginari dels aficionats valencianistes, com abans ho feren altres estadis que veren alçar un títol als blanc i negres. Entre estos escenaris trobariem els altres dos estadis sevillans: La Cartuja i el Ramón Sánchez Pizjuan.

La capital sevillana, des de fa vint anys, ha estat estretament unida a campionats guanyats pels valencianistes. Per eixe motiu, per a molts aficionats la ciutat de la Giralda és considerada com a “terra santa”.

Esta exitosa relació entre els de Mestalla i la capital andalusa es va iniciar al 1999 i l'escenari d'eixe primer éxit fou l'estadi de La Cartuja, una instalació construïda per albergar l'únic mundial d'atletisme organitzat a Espanya i que hui està en un estat ruïnós, una mostra més de l'època en la que el destarifo i el malbaratament dels recursos i fons públics estaven a l'ordre del dia . Allí, tota una generació d'aficionats valencianistes va viure, en primera persona, el que era guanyar un gran títol després d'una llarga sequera des de la Supercopa de 1980.

Els Cañizares, Mendieta i “el Piojo” López, en un partit inolvidable, no li donaren cap opció a un Atlético de Madrid que sols va saber encaixar gol rere gol fins al 3-0 final. En eixe primer peregrinatge a Sevilla més de 20.000 valencianistes acompanyaren als jugadors de Ranieri.

La segona gran cita amb Sevilla va ser el 9 de maig de 2004, al Sánchez Pizjuán. Allí, el València, entrenat per Rafa Benítez, va guanyar, gràcies als gols de Vicente i Baraja, el partit que matemàticament li permetia celebrar la segona Lliga guanyada en tres temporades. El feu sevillista va vore com un València,  que tres dies abans s'havia classificat per a  la final de la Copa de la UEFA, guanyava la seua sisena Lliga jugant a la perfecció amb jugadors poc habituals com Jorge López, Sissoko, Xisco i Oliveira. Una mostra de com funcionaren eixa campanya les rotacions de l'entrenador madrileny.

Després d'esta victòria sols quedava conquerir un estadi sevillà: el Benito Villamarín. I el passat 25 de maig es va complir eixe objectiu.

El desplaçament valencianista a la ciutat andalusa novament va ser massiu. Milers i milers d'aficionats ansiosos de tornar a vore el seu equip alçar un títol, després d'onze anys, van acudir a la gran cita amb motiu de la final del torneig coper. Bufandes, banderes, samarretes i molta pólvora ompliren carrers i places de colorit i soroll. Sobre la gespa de l'estadi bètic, els deixebles de Marcelino, van poder completar el particular “triplet” blanquinegre a Sevilla vencent en una vibrant final al Barça.

D'esta forma, els de Mestalla van arrodonir el seu periple triomfal pels tres grans camps sevillans: La Cartuja, el Pizjuán i el Villamarín. Tres estadis escenaris de tres nits màgiques i glòrioses, unides per sempre a la història centenària del València.