Sir Paco López i els reptes llevantins

VALÈNCIA. No és esta la primera volta que comente que els periodistes, columnistes i analistes de futbol, en general, no tenim massa idea. No tanta com ens pensem, almenys; ni tan poca com creuen els professionals. Per això és sensat raonar habitualment amb gent que en sap més. Esta setmana un amic amb qui solc coincidir en les anàlisis, m'ha comentat que la paraula Europa probablement genera urticària en el club i en el vestidor, i també, per tant, l'opinió d'aquells que reivindiquem mantindre la tensió competitiva per a reajustar l'objectiu de la permanència i mirar cap amunt. El meu amic Joan argumenta que jugar en Europa exigix confeccionar una plantilla competitiva d'uns 28 futbolistes i començar molt prompte la pretemporada per a abordar l'eliminatòria prèvia. Encara així i tot l'equip podria caure eliminat en eixe moment i tota la previsió se n'aniria en orris. Açò sumat al problema del fair play financer, pot ser un còctel explosiu, diu.

Alguns equips, si no encaixen bé el repte que representa un canvi de gestió considerable, acaben pagant-ho amb una mala temporada o, fins i tot, amb un descens a Segona. La campanya comença més prompte i en el tram final de Lliga la plantilla està exhausta. L'exemple més recent és el de l'Espanyol de l'any passat, que començà el curs a mitjans d'agost, per a superar el tràmit preliminar, quedà primer en la fase de grups i caigué en setzens davant el Wolves per a signar una ben discreta participació mentres consolidava, setmana a setmana, la cadidatura al descens, en la lliga domèstica.

És una por absolutament raonable, semblant a la d'alguns que, cada curs, defenen deixar anar la Copa quant abans per a evitar lesions i no marejar als jugadors respecte a l'objectiu de la permanència.

Jo respecte totes les opinions i més encara la del meu bon amic, però en general en la vida crec que sol meréixer la pena assumir un poc de risc. I molt més en el futbol, que no deixa de ser un joc.

Al llarg de 112 anys el llevantinisme ha alcançat fites que pareixien impossibles. Els pobres –els humils, si voleu un eufemisme– només creixen més enllà dels seus límits previsibles si gestionen molt bé els escassos recursos i assumixen algun risc. Així tal qual és la història del Llevant, que, no obstant, a sovint ha tingut gestors temeraris i poc preparats que han assumit un excés de risc.

Hui el Llevant compta amb grans gestors, en totes les parcel·les de l'entitat, i amb un entrenador intrèpid i atrevit que acaba de convertir-se en qui més partits ha dirigit l'equip, la qual cosa és també un símptoma de com de cadira elèctrica ha sigut sempre la nostra banqueta. Poc després d'aplegar a Orriols, escriguí que Paco López podria convertir-se en el nostre sir Alex Ferguson. Al marge de si Europa hui li genera urticària, no se m'ocorre un millor líder per a abordar els reptes –i els riscs– que en els pròxims anys haurà d'assumir l'equip si vol pegar un bot exponencial. En tot cas, després del paró de seleccions, el Llevant s'enfrontarà a Osca i Eibar. Sumar sis punts permetria reiniciar el debat sobre la licitud dels nostres somnis i sobre el risc que açò comporta.