VALÈNCIA. De vegades els protagonistes són els menys esperats. Inclús canvien per moments el seu estatus. De Rubén Sobrino es va parlar, molt, quan el mercat estava obert. I fins i tot després, quan la destitució de Marcelino i allò que es deia de les comissions i representants. El ben cert és que la seua arribada en aquell anterior mercat de gener va ser inesperada. Substituïa en les rotacions a Batshuayi, que va vindre a viure la ciutat i no la professió. I en l'Alavés no tenia un rol principal. Però almenys està demostrant honradesa pel que es pot intuir. No sembla que siga un jugador dels que alce polseguera al vestidor. Fins i tot fa d'instructor als més joves, com amb Kang In Lee en Bilbao i aquells dubtes del coreà sobre fer-se una foto amb un xiquet. No ha de ser plat de bon gust tindre eixa etiqueta de jugador suplent a quasi perpetuitat. I encara que els tòpics parlen de treballar igual, de segur que la motivació s'ha de buscar d'altra manera. Estar preparat per a quan el mister el necessite i tot això.
I el mister el va necessitar entre setmana. Contra el Sevilla. Amb baixes a punta pala. Buscant la redenció. Tornar a sentir-se important. Encara que siga per breus instants. Altre tòpic. Sentir-se futbolista de nou. Supose que la parròquia al veure el recurs de Celades no pensava en cap final feliç. Ixe patiment tan nostre. Tan de la terra. Però va vindre el moment. Una centrada de Parejo a pilota parada. Ben medida. Amb la justa altura i corda. Segurament treballada prèviament. O això volem pensar. I el bot del 23. Perquè al Valencia CF hi ha un jugador amb el 23. Bot dels que s'ha d'ensenyar a les escoles de futbol. Medint els tempos. Girant el coll. Picant la pilota, per a que bote a meitat camí i siga més difícil per al porter. Hi ha una presa de televisió que fa més bonic encara el remat.
I la celebració de Rubén. Freda, reivindicativa sense estridències. Tal volta sense donar-li importància exterior al que estava passant. Però ho era. Era matindre viu a l'equip contra un rival directe. Era sumar en un escenari complicat. Era una pedreta més. I el que estava més fora que dins a finals d'agost va fer tremolar a Mestalla. I, probablement, estarà novament en boca de tots quan s'obriga el mercat de gener fent dotze mesos de trajecte. Tant de bo no fora aixina. Seria una bona senyal. De haver viscut moltes celebracions menys templades. I com sempre ens agraden les històries on es pega la volta al destí, seríem una miqueta més feliços. Per empatia. Perquè els perdedors de la vida tenen més atractiu per al lector o espectador. I els guanyadors són avorrits i potser ens donen una enveja no confessada.
Més cabotades acadèmiques de les que acaben en gol de Sobrino, per favor. De segur que no faran mal al valencianisme.