X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Traure pit en 2019

31/12/2018 - 

VALÈNCIA. És nit de cap d'any. Moment de posar en ordre tots els propòsits que volem convertir en realitat en el 2019, i al mateix temps, de fer balanç d'allò que hem viscut al llarg dels últims 12 mesos. Perquè este 2018 serà inoblidable. Per molt malament que ens puga estar anant, sempre hi ha una imatge, un instant, un record que ens permet tornar a dibuixar un somriure. I jo este el tinc molt clar. En l'àmbit particular, ha sigut l'any del “sí, vull”, la data escollida per a dir-li al món sencer que tinc la intenció de compartir la resta de la vida -espere que encara em quede molta- amb la meua parella. Una dóna que jo he escollit, com ella ha fet amb mi, i amb qui vull estar, en les bones i, especialment, en les no tan bones. Igual que succeïx amb un club de futbol. Amb una única diferència: d'este últim un mai es pot separar. Ni tan sols a les males. Per molt que et faça patir, per molt que et done un disgust darrere d'un altre, sempre el voldràs. Sempre. I de tant en tant convé ser conscient i recordar-ho. Sobretot, després d'un inici de temporada en el qual hi ha poques alegries per portar-se a la boca. I això que afortunadament, Piccini encertà amb la seua rematada. Encara sort.

Sense dubte, 2018 passarà a la història com l'any en el qual el València torna d'on mai havia d'haver eixit. La Lliga de Campions era el just premi a una campanya que començà a fer-se llarga des del passat més d'abril. Des d'aleshores, els números han sigut més que qüestionables. Fins i tot, afegint-li els tres primers mesos, Marcelino sols ha sigut capaç de conduir als seus cap a la victòria en 22 dels 52 partits oficials que van disputar. Un míser 42% és un percentatge massa pobre per a un equip que vol consolidar-se entre els més grans del continent. Tant que, per desgràcia, la Champions ja és història i únicament un miracle podria garantir al combinat de Mestalla tindre la possibilitat de tornar a la màxima competició continental a través de la Lliga. I encara que coses més estranyes s'han vist en açò de l'esport, un escenari així, seria molt semblant a un miracle.

I al 2019 jo no pense demanar-li miracles. Seria massa egoista per la meua part. Això sí, vaig a prendre'm la llicència d'exigir als actuals mandataris de l'entitat que estiguen a l'altura d'un any que, sols pel fet d'existir, serà diferent. Demà arranca l'any del Centenari i cent anys no es complixen tots els dies. Més enllà dels esforços d'última hora que, per cert, porten de cap a més d'un dins del club, fins ara crec que els milers de seguidors que el València té arreu del món mereixien altra cosa. Encara resten dos mesos i mig per al màgic 18 de març. Temps hi ha per a rectificar. I per a invertir. Que no haver establert una partida pressupostària per a una data tan especial no és, precisament per a traure pit. Més aviat tot el contrari.

En canvi, sí que ho són totes les gestes aconseguides al llarg d'estos cent anys. Les finals, els títols, els gols antològics, les celebracions inesborrables...Totes elles amb un denominador comú: l'esperit de lluita, el treball innegociable. Qualitats que, tot i els mals resultats, continue veient en l'actual plantilla. També en el cos tècnic. Al 2019 jo no li demane que açò canvie. El partit davant l'Osca i la celebració del 2-1 ho deixaren patent. L'equip seguix unit -hi ha excepcions-, el vestidor no baixa mai els braços i creu en el seu entrenador. I jo en ell. Però han de canviar coses. L'encapçotament en no variar ni el dibuix ni el sistema ni la manera de jugar no és propi d'un tècnic de l'elit. I amb açò no estic dient que un gir tàctic faria millorar els resultats a curt termini, però almenys taparia la boca a aquells que comencen a fartar-se de Marcelino pel seu immobilisme. Que, de vegades, sembla etern.

Posat a demanar, al 2019 li demane que, si de veres, Meriton creu en este projecte, que el futur del míster no depenga de guanyar a l'Alabés i al Valladolid. Que no se la jugue cada diumenge. Li demane que, sent així, l'asturià siga més autocrític i escolte. També als que no pensen com ell i intenten ajudar-lo. Al 2019 li demane que els jugadors es consciencien que la temporada encara no està perduda, que queda la Copa i el somni de l'Europa League. Que s'encerte en este mercat de l'hivern com ja va passar amb Coquelin. I li demane també que Mestalla mai deixe de ser Mestalla. Tot i que esta última petició no crec que siga necessària. No ho ha deixat de ser mai. I d'açò si podem traure pit. Des del 18 de març de 1919. Des d'Algirós.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email