Trompellot superstar

VALÈNCIA. Mai vaig demanar guanyar jugant bé, així que no vaig a ser jo el que es queixe per guanyar jugant malament. El que sí sorprèn és l'infantilisme tan arrelat que existeix al futbol actual. En ocasions fins i tot pareix una convenció de remirats amb ínfules. O, mira-ho com vulgues, senyors buscant de forma insana la perfecció divina, embardissats en un etern bucle d'insatisfaccions. Eixa gent passa a la velocitat de la llum del "a vore si torna l'equip bronco" a queixar-se de ser lleig. Del "lo que demane a un davanter és que fique gols, no que furte pilotes" al "només té gol"; sense posar-se colorats.

L'única qüestió cabdal resideix en que guanyar partits com el de la Real, o Màlaga, és la diferència entre fer Champions o ser octau. És la vertadera, i única millora, en tota esta història: Abans perdies estos partits.

No és qüestió negar que el València ha perdut frescor, que no té pla B (mai ho va tindre, només que ara es veu), i un fum de coses més, perquè ja les tenim dites. El que ocorre és que jo sempre vaig vore una virtut saber guanyar quan pitjor estàs, o pitjor t'ho posen, i no un defecte, l'excusa a la qual agarrar-se per a començar a passar factures o donar regna solta a rajes incoherents i sense base alguna.

Este equip llueix unes millores de campionat. El que addueix són bàsicament defectes de fàbrica. No és una plantilla a la qual se li puga exigir l'excel·lència, els seus integrants tenen el que tenen, que és bàsicament voluntat, no qualitat. Crec que no hi ha millor representant per a dita història que Santi Mina. Un xic que ha patit una evolució de pel·lícula. Un ganivet en la segona línia, enderrocant murs de ser menester, canviant el rumb dels partits amb la facilitat d'un inconscient.

És cert, és difícil de contemplar amb actitud analítica a un jugador que esgrimeix una descoordinació física tan abrupta, simulant patir un atac cada vegada que arranca a córrer. Ara ha desenvolupat una nova pose: Estén el braç cap endavant, com assenyalant l'objectiu, deixa caure l'altre cap arrere, i corre com si estiguera encaixat a un engranatge. Mai saps si va a furtar una pilota o a eixir volant amb la seua capa.

Impossible demanar joc de tiralínies amb jugadors així. És més convenient explotar les seues virtuts, la seua capacitat per a trencar dics, o la seua velocitat. I encara que no ho parega Mina és cada dia que passa un futbolista més complet. No té res a vore el Mina d'octubre amb el Mina de hui. Tampoc és cert que només siga un chupapostes. La seua pressió alta provoca pèrdues  -o segones jugades- que s'aprofiten. Els seus desmarcatges ajuden a generar superioritat o arrossegar centrals beneficiant a tercers. Posa balons que desmunten assetjaments; en ocasions pilotes al cor de l'àrea. Remata més i millor de cap. Està a tot arreu, sempre ajudant, perquè este xic no es cansa mai de córrer.

És com el València mateix, apareix sense avisar, quan ja el donaves per mort, trencant-te els esquemes. És la nostra arma secreta. La seua dificultat per a controlar una pilota, o donar dos tocs, és mera simulació, un clixé per a enganyar al personal. Mentre els centrals contraris, i el seu propi públic, debaten acaloradament sobre d'on va eixir, i com és possible, si fa un ratet pareixia un trastornat fugit d'un manicomi, a tu t'ha resolt el partit permetent-nos seguir amb els nostres tradicionals mimimis.

Són els temps, on es criminalitza a la classe mitja pel mero fet de ser-ho. Serà per açò que allò de 'jugadors així fan falta en tots els equips' ja no cap en un futbol distorsionat, on pareix que el mínim exigible per a ser acceptat és ser Messi, arrasar durant 60 partits a l'any o sumar més possessió i jugades insulses que punts. Una mera aparença.

Bé, queden-se vostès amb açò, a mí em mola més lo altre.