Un respecte

VALENCIA. Ara fa sis setmanes em donava per escriure que "Meriton havia mort", que Prandelli els havia "sentenciat" i que simplement faltava trobar la data adequada per segellar la seua caducitat. Malauradament, el transcórrer dels dies i les (no) decisions presses per Lim estan donant-me la raó. Perquè tot i les bones intencions, a l'hora de la veritat, de forment ni un gra. El magnat de Singapur deixa passar les hores sense canviar absolutament res. Dos anys enrere, defensar que l'amo dirigira el seu club de futbol a 12.000 quilòmetres de distància semblava una heretgia; ara la perspectiva ha canviat. I m'alegre. Al mateix temps que Peter es queda de braços plegats en el moment més convuls de la societat, Lay Hoon no està. Qüestions laborals impedixen a la presidenta acostar-se pel Cap i Casal -indica la versió oficial-. La seua agenda, que ja saben, és molt apretada. Supose que tindrà assumptes més importants que atendre. Un símptoma més de què per a la propietat, el València és una empressa més, la qual, tal com vostés poden comprovar, no els interessa massa. Així ens lluïx el pèl -el que el tinga-.I Anil Murthy...què li podem demanar a un home que tan sols porta quatre mesos en la nostra ciutat? El diplomàtic es limita a escoltar a tot qui té a bé parlar amb ell per dibuixar la fotografia més exacta del que està succeint. Però sols és una anàlisi. I la crisi actual necessita messures urgents. El temps no sobra. Actue ja!

I enguany amb l'equip deambulant per la quinzena posició de la taula, després de tres entrenadors, sense director esportiu i sense cap estructura que es precie, que podem fer? s'estaria preguntant Meriton. Molt senzill, li comuniquem a Kempes que deixa de ser ambaixador de l'entitat. Xe, ni pensant-ho a propòsit es pot fer pitjor! S'han carregat de l'organigrama al millor jugador de tots els temps que ha vestit la camiseta amb la rata penada en l'escut en el moment més delicat. Un respecte, per favor! Un respecte a una figura que serà eterna. A un futbolista que va marcar a tota una generació i que, per sempre, formarà part del cor de tots i cadascun dels valencianistes. En major o menor mesura, però per sempre. Els conte un secret, jo m'anomene Alberto per ell. I perquè ma mare va frenar allò de Mario Alberto, perquè deia que era nom de telenovel·la. Que si no hui vosté estaria llegint a Mario Alberto Santamaría. A Singapur açò no ho entendran mai.

Els mandataris no tenen ni idea d'on estan dos anys després del seu aterratge. No han sabut adaptar-se i dubte molt que ho vagen a fer ara. I em consta que ells mateixos són conscients d'esta circumstància però l'única realitat és que apenes s'esforcen per revertir-la. Continuen assegurant en privat que els seguidors no són capaços de valorar el desembors econòmic tan brutal que Meriton va fer per la societat. I, per descomptat, ací també s'equivoquen. Greu errada. Altra més. L'aficionat és coneixedor de què sense els 200 milions d'euros invertits, el futur a curt termini del club era prou incert. Però l'aficionat està cansat de què no li posen remei a res, de què continuen entropessant una vegada i una altra amb la mateixa pedra, de què tot es queden en bones paraules i mai rectifiquen. I de què les poques vegades que ho fan, arriben tard i malament. L'aficionat vol un respecte.

Qualsevol enquesta que férem hui qüestionant sobre la continuïtat de Meriton en el València obtindria un percentatge elevadíssim en favor del 'no'. M'atreviria a aventurar que superior al 'sí' que rebia Lim durant el procés de venda. I és que precisament ací trobem una de les claus. Massa fàcil se li acabaren posant les coses a l'empresari asiàtic per fer-se amb el 71% de les accions. Ell va obtindre el poder absolut, sense quasi obligacions a futur. L'entitat no va fer-se respectar. Un instant que va suposar el tret d'eixida a la debacle actual. Aleshores, i sense adonar-se de la gravetat, el Patronat de la Fundació VCF li estava venent l'ànima al dimoni. I si em permeten el símil, ara, per a llevar-te'l de dins, vas a precisar d'exorcisme. D'un o de diversos experts en la matèria en els que, primer que res, s'ha de creure. Perquè si no creus en ells, no hi haurà res a fer. Traduït: per a què Meriton decidisca marxar de València es necessitaria un inversor amb 200 quilos. I com açò sembla prou complicat, haurà d'aparèixer algú, sense tants diners, però amb un projecte real, capaç de convèncer a Lim -i per damunt de tot a Bankia- de què podrà generar els beneficis suficients com per a deixar-los gestionar el club. I també requeriran temps...i respecte per una aposta que, siga la que siga, semblarà arriscada.

Però quan eixe respecte s'ha perdut és difícil exigir-li'l a la resta. En qualsevol àmbit. Per exemple: Qui li diu a Parejo que veure la cinquena cartolina per protestar a Gran Canària quan l'equip està afonat no és presentable? Qui li diu a Garay que amb un 0-4 no es pot calfar amb Bebé fins al punt de perdre's el duel de dissabte al Villamarín? Qui? Voro? Si el de l'Alcúdia ja ha fet prou menjant-se este marró. I clar, quan el respecte no es treballa des de dins, què pots esperar del que ocorre fóra? Fàcil, que es riuen de tu. Penals i més penals o decisions absurdes dels col·legiats quasi sempre en contra demostren que l'estament arbitral tampoc respecta al València. I si no que li ho diguen al pobre Carlos Soler que, per repel·lir una agressió va colpejar la cara d'Escalante va estar dos partits apartat dels terrenys de joc. Un poc de respecte, per favor -per part de tots-.