VALÈNCIA. Les últimes setmanes, arran de tot el que envolta a l'accidentada final de la Copa Libertadores, s'ha viscut, amb major interés, del que és habitual per estes latituds, tot allò relatiu al futbol argentí. El duel Boca-River ha acaparat l'atenció dels mitjans i de l'afició.
Però si hi ha un equip argentí llegendari a l'Estat espanyol este és el San Lorenzo de Almagro, protagonista d'una gira, recordada pel que va significar no sols en l'apartat esportiu, entre finals de desembre de 1946 i primers de febrer de 1947. Eixa tourné va significar una revolució a nivell futbolístic ja que van jugar amb la, en eixos moments, innovadora tàctica de la WM i el seu joc, tècnicament exquisit, se caracteritzava per les passades curtes i precíses, tot una novetat en les nostres terres.
A més, la visita dels d'Almagro, va ser un arma propagandística utilitzada pel règim franquista en un període on políticament Espaya, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, estava aillada internacionalment.
El San Lorenzo, campió d'Argentina, era el reflex d'un país ric, potent i ben alimentat que contrastava amb l'Espanya empobrida, aïllada i desprestigiada. L'equip del ciclón va ser el perfecte ambaixador del règim de Perón i Evita, que enviava carn enllaunada, blat i llet en pols en abundància per ajudar a “la madre patria”.
Els argentins jugaren huit partits a Espanya, guanyant tres, empatant quatre i perdent només un, disputat el dia de Nadal de 1946, després d'una nit de festa que va deixar als sudamericans fora de combat.
València va ser una de les ciutats escollides per a la gira. L'expectació fou enorme i l'arribada dels del “ciclón” es va viure com un dels grans esdeveniments esportius que es recorda, les ganes per vore als argentins eren tals que, fins i tot, varen ser decomissades milers d'entrades falsificades per part de la policia. Més d'una hora abans del començament, les graderies de Mestalla estaven ocupades de gom a gom, fins a l'extrem que una gran quantitat d'espectadors sense localitat van assaltar el camp, situant-se al costat de les tanques de banda, on ja hi havia una nodrida representació del Frente de Juventudes. A la llotja presidencial junts a les directives dels dos equips estaven el cònsol de l'Argentina, l'alcalde de València i membres de la Federació Valenciana de Futbol.
Els jugadors argentins van eixir a la gespa de Mestalla, enmig d'una grandíssima ovació i donaren la volta al camp portant les banderes d'Argentina i d'Espanya. Poc després eixiren els valencianistes entre els crits i els ànims de l'afició.
El locals van jugar amb Eizaguirre, Álvaro, Juan Ramón, Monzó, Ortúzar, Asensi, Epi, Amadeo, Morera, Igoa i Giraldós. Pel San Lorenzo ho feren: Blazina, Basso, Colombo, Crespí, Rodríguez, Zubieta, De la Mata,Farro, Pontoni, Martino i Silva.
El partit va respondre a les expectatives, el València es va avançar al marcador, quan faltaven tres minuts per al final del primer temps, després d'un servei d'Epi, aprofitat per Silvestre Igoa, qui va rematar de potent xut creuat. A la segona meitat, els argentins van desplegar un millor joc i després d'assetjar la porteria valencianista en nombroses ocassions, en l'últim quart d'hora van accelerar la pressió rebent el premi en forma de gol en el minut 85. Alarcón, que va entrar al camp substituint a Farro, va rematar de cap un baló ajustant-lo al costat del pal fent inútil l'estirada de Eizaguirre.
Així va finalitzar el partit, que va suposar per al club valencianista la seua major recaptació fins eixe moment, unes 600.000 pessetes, tota una fortuna per a l'época.