Un savi a Mestalla

VALÈNCIA. Esta nit, el València jugarà contra el Celta un partit marcat per la pressió i la necessitat de sumar els tres punts en joc per escapar de les últimes posicions de la classificació. Unes posicions molt diferents a les que ocupaven els de Mestalla en la seua visita a Vigo en la campanya 1995-1996. Eixe desplaçament a Balaidos, en la darrera jornada del campionat, va poder significar alçar de nou un títol lliguer.

Eixa temporada, el València CF va comptar a la banqueta amb un savi, Luis Aragonés, un dels millors entrenadors que ha passat per Mestalla, com va demostrar durant eixa campanya en la que va acabar subcampió de Lliga, disputant el campionat fins l'últim partit.

Tot i que les coses no començaren massa bé, l'equip va fer una segona volta impressionant que va permetre als valencianistes lluitar pel títol contra l'Atléti fins l'últim moment. L'objectiu no era fàcil, els valencianistes havien de vèncer al Celta a Balaidos i esperar la derrota dels madrilenys al Calderón contra l'Albacete. Al final, cap de les dos premisses es van donar i el València va finalitzar segon a la classificació final del torneig de la regularitat.

Com de costum, el València no figurava entre els candidats inicials per lluitar la lliga. A més, jugadors com Penev, Robert o Giner, havien deixat un club que encara es lamentava per la final de Copa perduda pocs mesos abans davant el Depor. A més, la temporada va començar amb la irregularitat com a característica general. Afortunadament, tot va canviar en la segona volta. Amb Madrid i Barça despenjats de la lluita per la Lliga, només els de Mestalla van aguantar el ritme dels matalassers.

Luís Aragonés, com el savi que era, sabia que les lligues solen decidir-se en les últimes huit jornades, va començar a creure i a convèncer a la seua plantilla i a l'entorn que el que a l'inici semblava impossible no ho era tant. El València tenia llicència per somiar gràcies a Luis i a un equip fet al seu gust: fort en defensa i mortal a la contra.

Eixa temporada, i sobretot durant l'extraordinaria segona volta, tota una generació de joves valencianistes va sentir, per primera vegada en la seua vida, que podien tornar a ser campions de Lliga. Semblava que per fi els Abelardo, Sol, Claramunt, Valdez i la resta dels herois del 71, entrenats per Di Stefano, anaven a tindre successors en els Zubizarreta, Camarasa, Fernando, Mijatovic i els demés components del planter blanc-i-negre, baix la direcció de Luis Aragonés, el principal artífex d'eixe miracle incomplet.

Cap valencianista ha oblidat aquella trepidant temporada en què el títol de Lliga a punt va estar d'arribar a Mestalla i on el valencianisme va tornar a il·lusionar-se gràcies al treball i l'esforç dels seus jugadors, dirigits per un entrenador vell i  reganyòs...però molt savi.