Un simple aniversari

VALÈNCIA. No és difícil fer coses boniques quan es posen ganes e interès. Ha sigut sobrevingut açò del centenari. I és just reprovar als pecadors, tant com reconèixer als que amb xicotets gestos han salvat la papereta.

Alguna cosa així com un gol al 93 van ser els últims actes oficials, en els quals no han aparegut els de Foios, Pedreguer o València. Però darrere queda molta gent. Els que de manera privada i entusiasta han impulsat propostes populars aconseguint recuperar el sabor original dels primers temps. Pot ser pocs els aplaudisquen. Però ací quedarà per sempre el seu desinteressat treball i esforç.

També és just admetre que no som una plaça fàcil per a que actes com estos complisquen amb l'expectativa. La gent que va acompanyar el dilluns a la comitiva centenària és tota la cera que crema. Els que posen cara a lo que  nomenem militància. Pocs, però bons, a una ciutat que fa dècades va deixar de ser del Fé-Cé convertint-se en una mole que ignora al club que porta el seu nom.

La resta queda en espectadors. Només cal afinar l'orella per a trobar centenars d'opinions queixoses sobre 'lo cargante', 'llarg', i 'avorrit', de la fita. O eixes llandes que en un intent de menyspreu al ahir s'engorilen afirmant el seu exclusiu interès pels 90 minuts i la inutilitat de recordar el camí que ens va portar fins ací. Un desdeny a la teua mateixa existència producte de la cultura de la desmemoria que ha instruït a la població. Causant d'un centenari amb escassa càrrega de profunditat i oblits sagnants. Pare del silenci davant el robatori de patrimoni històric o la solitud dels Fórum Algirós. També que el partit de llegendes no òmpliga mentre en altres lars ajunten a 60 mil per a veure a les seues.

Tal vegada fóra dia més propici per a textos sentimentals, però no crec en ells. A més, està el món ple. Alguns son insuperables. Els que manquem de talent, intel·ligència i recursos per a tals assumptes quedem per a degustar-los, obligats a emprendre el camí més directe al gol per a poder rascar un punt.

Per açò és millor assenyalar lo roín i quedar-se amb lo bo. Amb els menuts gestos de col·lectius com Últimes Vesprades. Les cançons de Tardor o Cisco Fran (disc inclòs). Els podcast, independents i de ràdios públiques i privades. Llibres. La marxa popular de la CN10 o amb els fallers d'acció del Tío Pep i tot el seu elenc d'iniciatives. El passeig històric en les portes de Mestalla. L'exquisit tracte que ha tingut un diari com Las Provincias amb l'esdeveniment; el diccionari centenari que porta Montalt en este periòdic o amb el documental que està per eixir en À punt. Que ja ens va mostrar un avanç amb el de Puchades.

Però més que res hauríem de destacar eixa lluita silenciosa de Fernando Giner, l'home que ha aconseguit posar-li dignitat al centenari sobreposant-se a les constants traves de la propietat, donant-li sentit a açò amb accions com la de Waldo. Mai dirà res, però ningú millor que ell coneix els sensesabors de tot lo relatat anteriorment. Com a tants empleats del club que han patit veient el desastre i que han aconseguit, almenys, evitar la seua arribada.

Encara que tot açò no és més que un reflex de lo que fou sempre, una institució moguda al impuls d'un reduït número de persones per a glòria d'una generalitat distreia amb el resultat immediat. Un cúmul de gestos e històries, com la de l'estàtua de Vicent, que oblidades o no han configurat este segle de vida. I seguiran configurant el següent per molt o poc club que haja. Perquè el València és, sempre va ser, i serà, de la gent. De la seua. La que seguirà estant ací quan tot acabe.

A la qual li tocarà viure en els anys 20 del segle XXI episodis molt similars als que afrontaren els seus avantpassats en la mateixa etapa del segle anterior de ser cert la meitat de lo que s'explica sobre la lliga europea. Perquè en eixa lluita, com en aquella, el club queda fora de la terna de candidats al seu accés. Llavors, la imparable voluntat de voler arribar, va llaurar les majors gestes de la naixent història de l'entitat dotant-se d'un modest pedigrí que li permetera plantar-se en seu federativa a reclamar dia i nit per una plaça en les competicions professionals davant el rebuig del món sencer. I ho va aconseguir.

Hem d'estar preparats per a repetir altra vegada eixa batalla. I no soles necessitarem memòria, sentiment de pertinença i afany de superació. També altura de mires i una unitat infrangible. Perquè no soles partim en desavantatge econòmic, sinó també en esportiu, social, i mediàtic. És la gran ironia del centenari. No ha fet més que arribar i ja ens situa en un punt molt similar al de fa un segle, brindant-nos l'oportunitat de començar un nou i millor camí.

Aprofitem-ho.