opinión
Un tratge massa gran
No era fàcil. Gens fàcil. Una d'eixes vesprades en les quals tocava aguantar la pressió. Aquella amb la qual aprenen a ballar els grans...
4/12/2017 -
VALÈNCIA. No era fàcil. Gens fàcil. Una d'eixes vesprades en les quals tocava aguantar la pressió. Aquella amb la qual aprenen a ballar els grans. A ballar i a competir. Perquè quan estàs en un segon plànol, quan -quasi- ningú parla de tu, és menys complicat mostrar la teua millor versió. Quan no tens res a perdre, marcar-te una meta a curt termini sol se assequible. Però ahir, tot era a l'inrevés. Barça i Madrid havien punxat. Per segona setmana consecutiva, el València tenia la possibilitat de retallar punts amb el líder i, a més, ampliar a sis la distància amb l'actual campió d'Europa. Sense llevar-li cap mèrit a l'aconseguit fins ara per l'equip que entrena Marcelino García Toral, ahir la prova era més complicada que mai. Sense dubte. Més enllà del nivell o no del rival que hi havia enfront, era el dia per donar un colp damunt de la taula. D'eixos que s'escolten a tot el continent. Però no va poder ser. En el pitjor moment va aparèixer el pitjor València de la Lliga. Amb molta diferència. Tot i jugar durant 65 minuts amb un home més no va ser capaç de crear ocasions fins als instants definitius duel. Els va vindre gran el tratge. Almenys a estes alçades del campionat. Encara que tal volta, entre dins de la normalitat. Per passar de ser dotzé a lluitar per la Champions exigís aprendre lliçons així.
No entraré en excuses com les de l'herba, la duresa i el joc antiesportiu que va practicar el Getafe. Són les seues armes. Les úniques de les quals disposa per a guanyar partits. I més encara quan juga en inferioritat. Però ahir va quedar patent que quan apostes per una plantilla curta i s'acumulen les baixes, el nivell disminuïx. Pura lògica. Sense l'eixida de pilota de Garay i el desequilibri de Gonçalo Guedes, la formació del Cap i Casal va pecar de falta de futbol. A més, en esta ocasió, la moneda no va caure del costat blanc-i-negre. Un mal rebuig de Gabriel i un retruc en el seu costat, acabà amb la imbatibilitat 'che'. La primera derrota havia d'aplegar. Per molt que volíem fer-se a la idea, hui cou. Fa mal. Molesta. Però, repetisc: és la primera. La primera des de l'inici. Pensem-ho. El mèrit acumulat fins ara, ens ha de permetre seguir creient en el projecte. En el míster, en este vestidor. En un grup de persones -després ho explicaré- que l'han canviat la cara a l'equip des de l'estiu. Per a mostra, un botó.
Asseguren -aquells que entenen- que una imatge val més que mil paraules. I encara que jo sóc dels que pensa que tal asseveració no sempre es complix, dijous passat el vestidor blanc-i-negre va fer bona la dita. Quan Rober s'estrenava com a golejador a Mestalla, la pinya formada al seu voltant parlava per si mateixa. El fidel exemple del que suposa ser un equip. Pocs minuts després de botar al terreny de joc, l'extrem deixava enrere onze mesos de patiment per transformar-los en una alegria indescriptible. Era l'eufòria d'eixe xic que un dia somniava amb marcar un gol davant de la seua gent, en el seu estadi, defensant la seua camiseta i que, per fi, es convertia en realitat. Lluint orgullós la rata penada en l'escut, el canterà va somriure com mai ho havia fet. Perquè al migcampista ningú l'ha d'ensenyar què significa el València. Quasi 15 anys a Paterna han enfortit encara més el sentiment valencianista d'una família del barri de Sant Bult que presumix de tindre a un dels seus membres sent part activa d'una il·lusió que s'ha transmés de generació en generació.
Veurem què li depara el futur al bo de Rober, però ocórrega el que ocórrega, ell s'ha guanyat l'afecte i el respecte d'un vestidor al qual li agradaria que no haguera de marxar. Principalment perquè és un gran jugador que, eixint des de la banqueta, pot revolucionar partits. Però, a més, és d'eixos professionals que sempre suma. Sempre. Mai posa una mala cara, entén el seu rol i, no obstant això, lluita per canviar-lo. I per damunt de tot, es fa voler. “Amb l'èxtasi del moment m'ha oblidat anar a abraçar a Jaume”, explicava el protagonista a l'acabar el duel front al Saragossa. I és que el porter l'havia dit que marcaria i, Rober l'havia promés que, en cas de fer-ho, li'l dedicaria. No se'n recordà. Una distracció que no va impedir que, com el mateix extrem confessava, a Jaume li caiguera una llàgrima. El d'Almenara s'havia emocionat. Un exemple més de l'amistat i la companyonia instaurada en un grup de futbolistes, que primer són persones. I és per ahí on Marcelino comença a construir un projecte al qual, hui en dia, no sóc capàs de posar-li sostre. Ni tan sols després de la primera entropessada.
Noticias relacionadas