opinión
Una Champions per a aprendre a guanyar
No sóc el major fan de la Champions. Assumpte per explicar. Normal que m'agrade el discurs eixe de que la Lliga és lo important. Encara així, la trobe una competició útil per a fer caixa, que la gent la gaudisca i que els jugadors aprenguen amb duels d'alt nivell
19/09/2018 -
VALÈNCIA. No sóc el major fan de la Champions. Assumpte per explicar. Normal que m'agrade el discurs eixe de que la Lliga és lo important. Encara així, la trobe una competició útil per a fer caixa, que la gent la gaudisca i que els jugadors aprenguen amb duels d'alt nivell.
És molt desgavellat pensar que ens ve un poquet gran?
Ho dic perquè, sincerament, no veig estructura, mentalitat, experiència competitiva, ni trellat com per a afrontar-la sense patir les conseqüències. I les haurà. Qui no ho tinga clar a hores d'ara es portarà una gran decepció.
Un primer pas, res més. Necessària per a seguir creixent. Per tant, no ha de veure's com una obligació avançar en ella. Guanyar-li els sis punts als suïssos i assegurar-se l'Europa League hauria de ser el vertader objectiu. Comprometre la temporada per voler superar la fase de grups costi el que costi seria irresponsable.
Eixe pas arribarà de manera natural, no amb sacrificis inassumibles.
Ve al cas per ser una de les pors cultivades durant l'estiu: No estar preparats per a compaginar una competició d'eixe calibre. I no és una qüestió de cames, sinó més bé de coco. Tenim una plantilla inmadura, un entrenador novell en dits ambients, i cap campió en nòmina que aporte el caràcter necessari per a evitar daltabaixos d'este tipus. A més de pipiolos, han anat a caure a un club tan allunyat del seu estatus (en el nostre cap està a un lloc, però en el món real en un altre) que ja no exerceix l'influx necessari per a corregir eixes coses per sí a soles.
Li espera una lluita tan titànica com en solitud a Marcelino per a afrontar el tema i portar la calma on ara només veiem precipitació per ansietat.
Són les sensacions que m'han transmès estos quatre partits. Que han entrat a tots amb el cap posat en altra part, ficant-se en ells tard fent un vull i no puc de manual. De lo vist, no em preocupa res més.
En resum, tracta d'eixe compendi de coses que fa temps vaig batejar com "La Reial Societat jugant Champions". Què li passa a la Reial Societat, o al Celta, cada vegada que la juguen? Que l'any següent es converteix en un infern perquè són xics que no saben digerir la competició, ni evitar la distracció, perquè no és el seu hàbitat natural, no estan habituats ni preparats per a tals altures i exigències.
Així, veuria intel·ligent que el València afrontara la competició de les estrelles com un camp d'entrenament. Privat de responsabilitats que encara no li toquen assumir. La pressió la tenen ells. I ser nosaltres responsables, ajudant a açò, en lloc d'afegir-li més pedres a la motxilla.
Ho vam veure el curs passat, i enguany novament enfront de l'Atlètic: Estos partits els afronten amb cert complexe, eixint tenallats, sense saber com ficar-li mà. Només quan perden eixa por, que sol coincidir amb rebre un gol en contra o tindre el partit perdut, demostren molt més. Ací radica la importància de reinstal·lar el caràcter irreverent (la voluntat de voler arribar) en tots els substrats de l'entitat.
Lo altre és començar la casa per la teulada.
Entenc que la cura ha d'estar a afrontar estos duels de manera més habitual, acostumar-se, que és com perd un la vergonya i la por. És l'única forma de tornar indemnes a un futbol modern que se'ns ha menjat amb creïlles. Fins i tot un triomf sonat davant algun dels gallitos del grup serà un pas evolutiu que a llarg termini aportarà molt. Ja que encara que sone redundant, a guanyar s'aprèn guanyant. I fer-ho és difícil jugant estes competicions una vegada cada quatre anys.
És un equilibri complicat, ho sé. El cor demana una cosa i la raó discorre per rumbs diferents. Tremendament complicat. Però no hauríem de perdre l'oremus. A la Champions cal tornar l'any vinent, no guanyar-la este.
Noticias relacionadas