Una crida al trellat i Gameiro

VALÈNCIA. Dissabte, a Mestalla, es va cantar. Es canta prou, no tant com abans, però es canta. El cas és que amb 2-0 es va cantar contra la propietat. I llevat de l'última vegada, la resta del camp no va seguir el cant. I tampoc molt, la veritat. Dos o tres tonadetes. I contra el president, adjetivant-lo com a canalla. No deixa de ser un cosa folclòrica, amb poc recorregut reivindicatiu, vist el mapa accionarial del club. Però tampoc està de més que es demostre que l'afició no està contenta amb moltes de les gestions que es realitzen des de la direcció del club. 

També és cert que, vistos els antecedents, a la gent de Meriton li entra per una orella i li ix per l'altra. Però no és menys cert que qualsevol cosa que es faça mai cau bé. Mal si fan, mal si no fan. I una percepció general que no és certa del tot. Aquella que diu que abans era millor, que el club era dels aficionats.

En qualsevol cas, millor que els càntics vinguen donat per l'alegria de la victòria. No és una temporada fàcil, convulsa a tots els nivells, inclús els mèdics. Amb informació dispersa o no molt clara, afegint pebre al
guisat. I munició per a la mofa, la gràcia sense gràcia i, perquè no dir-ho, afegir un poc més de raó. Encara que el camp estiga decantat a un costat des de fa temps.

Particularment, millor cridar quan marca Gameiro. Un jugador que sembla que no fa res, però si fa. Al acabar la seua intervenció en el partit contra el Betis, Manolo Más, nova pinyata del valencianisme al que res li sembla bé, va despedir al francés adjetivant-lo com l'autor del gol. Haguera segut més correcte despedir-lo com el golejador de la final de Sevilla.

 No està mai de més recordar els temps on es va ser feliç. I tampoc està de més recordar la quantitat de lesions patides. Fins i tot una pigota. No diguen que no és per anar a Santa Catalina a comprar un dècim. Tanta mala sort no pot suportar-se. I miren. Ahí estan estos. Jugant i caminant per la corda fluixa. Mantenint la il·lusió quan un xaval de 20 anys té la pilota als peus. Lamentant-se quan 'el uruguayo' sembla que es lesiona muscularment. 

Respirant quan veus que no es aixina. I patint quan veus que el propi jugador es lamenta al no poder continuar. Cal mantindre un poc de trellat. Possar en valor el que s'està fent. Que ens pot semblar poc, però no ho és. I continuem lamentant-se quan caiga un dels jugadors. I celebrar amb onomatopeies d'admiració a regats inverosimils. I cridar com si fórem una fallera major en les Torres de Serrans cada gol de Gameiro. No és poc per estar tan mal com sembla que s'està, segons alguns.