Una quiniela de catorze

VALENCIA. Hi ha personatges en la història del València CF, que d'haver-los conegut, per exemple l'escriptor argentí Roberto "el Negro" Fontanarrosa, de segur hagueren protagonitzat u dels seus extraordinaris relats futbolístics. A banda de jugadors, entrenadors i directius, el futbol, afortunadament, ompli el seu arsenal d'històries amb els seus seguidors. I és que, sense aficionats, el futbol no seria futbol. Seria altra cosa, però no l'esport que coneixem i ens apassiona. 

Hui, tancarem esta sèrie d'històries al voltant del club blanc-i-negre parlant d'un dels seus aficionats: Rafael Álvarez García. Veí de Càrcer, carnisser de professió i valencianista de cor. Ell no era del València, ell directament era el València. 

Per sa casa passaren bona part dels jugadors valencianistes, entre els anys cinquanta i setanta. Amb molts d'ells va entaular una bona amistat entre paelles i jornades de cacera. Relació que, en algún cas, es va refredar quan el jugador fitxava per altre equip i més si era el Real Madrid. 

Quan per qüestions del calendari competitiu coincidien en el mateix dia els partits del Mestalleta i del València, era capaç de viatjar pel matí del poble al cap i casal, amb el cotxe ple de xiquets per anar a vore al CD Mestalla i eixa mateixa vesprada tornar a fer el mateix viatge per a vore al primer equip. Eixe primer desplaçament matiner tenia com a finalitats, presenciar el partit del filial i sobretot el començar a inocular el cuquet del valencianisme entre els xiquets de Càrcer. Àlvarez, era, sense cap gènere de dubtes, el més apassionat seguidor del València CF en la seua localitat. 

El seu sentiment pel club el portà fins i tot a penjar un cartell a la seua carnisseria anunciant que no es venia carn als aficionats madridistes nascuts a terres valencianes. D'alguna manera era la seua particular forma de venjar-se de les afrentes patides contra l'equip dels Di Stefano, Gento i companyia. Les poques aficionades madridistes de Càrcer patiren, no sense protestar, la venjança del seu carnisser. Per cert, al seu establiment no es venien botifarrons, sinó “Waldos” en honor a l’artiller brasiler. 

El senyor Álvarez, coneixia els secrets del futbol, sabia com funcionaven els intangibles capaços de condicionar resultats i campionats. La prova de la seua saviesa varen ser els nombrosos premis aconseguits jugant a la quiniela. Un dels premis més importants, més de dos milions de les antigues pessetes, el va guanyar la jornada 26 de la temporada 1971/72. Eixe cap de setmana es va jugar un decisiu València-Madrid a Mestalla. 

Rafael “el carnisser”, les havia vist de tots els colors quan el seu equip se la tenia que jugar contra els madridistes, a més a més, intuia que les "mans negres" que al futbol "haberlas haylas", no permetrien que un equip de "provincias" de nou deixara sense el títol de lliga a l'equip madrileny. I així va ser, l'arbitratge del col·legiat Sánchez Ibañez, va ser tan escandalós que fins i tot el partit es va suspendre a falta de tres minuts per la quantitat d'objectes que caigueren al terreny de joc. 

El senyor Àlvarez, valencià i valencianista, eixe dia va apostar per la derrota del seu equip i com tantes vegades encertà, com ell mateix va dir: "Eixe dia al València li anaven a furtar els punts per les bones o per les males".

Al final d'eixa lliga, la diferència entre el Madrid i el València va ser de tan sols dos punts. Casualitat? El senyor Àlvarez sabia que no. I és que, com diu la dita popular: "Més sap el diable per vell, que per diable". 

Ironies de la vida, la seua filla, també molt valencianista, es va casar amb un seguidor madridista. 

Per cert, el senyor Álvarez estaria satisfet en saber que un dels seus néts ha contribuït durant els últims anys a la formació de nous talents al Mestalleta i ha format part del cos técnic del seu València.