Una visita reconfortant

VALÈNCIA. Tots tenim moments de debilitat. Moments en els quals dubtem de nosaltres mateixos, del camí que estem seguint o de la meta a la qual volem arribar. Crec que són inherents a l'ésser humà i que ens ajuden a créixer, a continuar endavant. I quan un travessa per situacions així no hi ha res com rebre una injecció d'adrenalina. I si esta aplega en forma de valencianisme, millor impossible. 

És precisament allò que vaig tindre la sort de viure el passat dissabte a Agullent. A esta localitat de la Vall d'Albaida va celebrar-se la IV edició de la festa del sector 11. Fins a la Font Jordana van acostar-se més de 350 aficionats blanc-i-negres per a gaudir d'un esdeveniment més que recomanable. Castells per als menuts, música en directe, paella gegant... i un denominador comú: la passió per uns colors. Una experiència que em va permetre reconfortar-me amb el futbol de tota la vida. El del carrer, el de la gent, aquell que no entén de màrqueting ni de fair plays financers. El que se sent amb el cor i el que deurien tastar de ben a prop els professionals de l'entitat de Mestalla.

Fins allí s'acostàrem Héctor i jo. Qui fóra cap d'esports d'este diari i un servidor havíem sigut convidats a dinar pels membres de la penya del poble per a més tard compartir una xarrada amb tots els que volgueren -per sort en van ser molts- debatre amb nosaltres al voltant de l'actualitat del València. Va ser una delícia. Vaja per davant que en este tipus d'actes sempre sóc jo qui acaba aprenent dels demés i no a l'inrevés. No sols ens ho passàrem de categoria sinó que, a més, els dos tornàrem cap a casa amb la satisfacció d'haver recuperat l'essència d'este esport el qual, per desgràcia, prioritza el negoci a qualsevol altra cosa.

En representació del club va acudir Ricardo Arias. Qui va defensar la camiseta amb la rata penada en l'escut al llarg de més de 530 partits oficials va ser la gran atracció durant el matí. Richard, a penes va poder quedar-se una hora perquè havia de desplaçar-se també fins a Benissanó per a dinar amb els penyistes d'eixa zona. Però a este mite del valencianisme no li fa falta compartir una jornada, dos o les que facen falta per conéixer què significa voler a una entitat que enguany celebra el seu centenari. Ell ho sap ben bé. I a més, ara com a treballador del València, esta 'feina' és un autèntic plaer per a l'exdefensor. Ara bé, els que haurien de visitar els diversos pobles de la Comunitat i de fóra d'ella no són ni Arias ni Juan Sol. Que va! Fins allí haurien d'arrimar-se els jugadors, el cos tècnic i els directius que sembla que viuen en una ampolla lluny de la realitat. I sóc conscient que en estes dates és inviable perquè els jugadors estan de vacances i perquè és època de descansar per a uns i de treballar a destall per als encarregats de confeccionar la plantilla. Però, i la resta de l'any? On estan? Per què no conviuen amb la gent? Amb la seua gent.

El València s'ha acomodat i, d'un temps a esta banda, permet als seus 'assalariats' -no podem oblidar-ho- netejar-se les mans en actes com els d'este passat cap de setmana. Passar d'estos temes s'ha convertit en part de la normalitat. I açò és una errada monumental. Conéixer l'opinió de l'afició, les seues inquietuds, tastar com pensa, en definitiva, xafar el carrer hauria de ser obligatori. És la millor manera de continuar fent valencianisme. De què els nanos que hui s'han de berenar sí o sí amb Messi, Cristiano i ara amb Griezmann puguen presumir amb els seus companys d'escola que els seus ídols han estat amb ells i que, en canvi, els que són del Madrid, del Barça o de l'Atleti no poden fer el mateix amb els seus. Però vaig més enllà, quan parles amb els herois del doblet del 2004, molts t'asseguren que el contacte amb els seguidors els permetia seguir amb els peus en terra i no creure's els reis del món. Fins i tot, quan apareixien per les penyes els propis directius, rebre les crítiques dels presents els induïa a canviar determinades actituds i alguna que altra decisió. Però ara no. Ara sembla que estes coses han passat a millor vida. Mola més estar per damunt del bé i del mal.

És la manera que ha escollit Meriton per interactuar amb els seus 'clients'. Millor les xarxes socials i els missatges en llanda abans que el contacte cara a cara. Una política respectable, però equivocada. I com tinc la sensació que no hi haurà cap intenció de canviar, el paper de l'Agrupació s'antoixa més important que mai. Vertebrar al valencianisme 'in situ' ja és quasi exclusivitat seua. La nova directiva no pot fallar. Confie en ells. Jo si ho fan, els donaré el meu suport.