VALÈNCIA. Hi ha persones en la història dels clubs de futbol que sense haver marcat mai un gol, ni haver jugat cap partit, han deixat una emprenta, en eixes entitats, què, per molts anys que passen, serà imborrable. En el cas del València CF podríem incloure en esta relació a Lluís Casanova, Luís Colina i a Vicent Peris.
No pot entendre's el València, des de la postguerra fins els primers anys setenta, sense tindre en compte la figura de Peris, qui va entrar a treballar a l'entitat, l'any 1939, com a xic dels encàrrecs, amb només 17 anys. Gràcies al seu saber fer i a la seua eficiència prompte va començar a tindre més responsabilitat, desenvolupant diversos treballs dins l'organigrama administratiu del club.
Com a ex jugador i directiu del CD Cuenca, va proposar al València que integrara a este equip popular dins l'estructura del club fent les funcions de filial. A l'estiu de 1944, Peris va participar activament en la creació del CD Mestalla i posteriorment es fa encarregar de la seua gestió, culminada amb l'ascens a Primera dels mestallistes el 1952. Eixa exitosa trajectòria amb el filial va ser fonamental per al seu nomenament com adjunt de Luis Colina al 1953. Després de la mort del seu mentor, el 1956, va assumir la secretaria general del l'entitat.
Vicent Peris sempre va destacar per la seua inquietud, per ser un innovador i per buscar constantment fórmules que situaren al club en la vanguàrdia del futbol internacional, fent créixer als de Mestalla en l'àmbit esportiu, social i mediàtic.
Amb ell, el València dels anys seixanta arrencava un procés d'internacionalització, participant en gires per Europa i aconseguint participar en la Copa de Fires, guanyant les dos primeres edicions en les que va participar i patint un dels “atracaments” més escandalosos que es recorden en la seua tercera final consecutiva. A més, la seua implicació va ser fonamental per poder disputar una serie de partits a Mexic, quan les relacions entre este país i Espanya eren inexistents. Una gira mexicana en la que el València es va acostar a l'exili republicà, fent de nexe de unió entre els valencians que la guerra va separar.
El 1969 va accedir al càrrec de gerent i va ser un dels màxims responsables de la bona dinàmica esportiva del club, culminada amb la Lliga de la temporada 1970-71, el subcampionat de la campanya següent, així com la disputa de tres finals consecutives de Copa (1969-70,1970-71 i 1971-72).
Desgraciadament, Vicent Peris no va poder vore culminada la seua obra, ja que va morir als 48 anys, un 13 de febrer de 1972, víctima d'un infart, després d'un partit jugat a Mestalla entre el València i l'Atlético de Madrid.
La seua pèrdua va causar un autèntic shock en el futbol espanyol, on era una figura respectada i molt ben considerada, tant per les directives dels clubs, els estaments federatius i la prensa esportiva. Així les coses, no va ser estrany que les mostres de condol foren nombroses i arribaren de tots els equips i les seues aficions.
Per totes estes raons i per moltes més a Vicent Peris se'l segueix i se'l seguirà recordant com el valencianista que durant més de tres dècades va estar al servei del club, pel que sentia una passió i un amor incondicional que el feia ser un dels garants de les seues essències.
Sempre ens quedarà el dubte de saber quan vàrem perdre aquella vesprada del 13 de febrer de 1972, això mai ho sabrem. Però de ben segur que la trajectòria del Valencia haguera sigut altra i, possiblement, en la sala de trofeus lluïria alguna copa més.