04 d'abril de 1948; abans de Forment

VALÈNCIA. Este diumenge es compleixen 73 anys d'un dels episodis més tràgics que ha viscut Mestalla, a més de ser el catalitzador que va provocar la reforma de l'estadi. És a dir, el moment que va posar fi al gran VCF dels anys 40 i va llastrar l'economia del club a les dècades dels cinquanta i seixanta.

És una constant en la vida valencianista haver de passar per llargues penúries i extrema decadència cada vegada que ha decidit construir o remodelar el seu estadi. Alçar-ho va portar a l'entitat a vorejar la desaparició als anys 30, arribant a tantejar la conversió en societat anònima, acabant finalment en mans d'una junta de creditors que arreplegaba el 100% de la taquilla dels partits grans, el 50% en la resta, i amb poder de fixar els preus de les entrades o coartar el dret dels socis per a que no interromperen la seua feina de govern. A més de quedar-se en propietat l'estadi si no aconseguien saldar el deute. Ampliar-ho, anys més tard, ens situa al mateix pla, agreujat amb la riuada del 57. No contents amb això, reformar-ho per al mundial del 82 va iniciar el camí al descens del 86. Ara ens veiem recorrent el mateix carrer moguts per una altra anada d'olla a la calor d'un nou cicle guanyador.

Consell per al futur: Mai tornen a remodelar l'estadi. Ni voler construir un nou.

Però que hòsties va passar el 04 d'abril? Anem a això. Aquella vesprada d'abril de 1948 el VCF necessitava un punt per a ser virtual campió de lliga; d'empatar li hauria bastat esperar a que l'àrbitre xiulara l'inici del següent encontre per a ser-ho matemàticament. D'haver guanyat ho hauria sigut aquella mateixa vesprada, abrigat per una ciutat trastornada.

Algo pitjor? Va aplegar al match havent malgastat fins a tres ocasions per a alçar la que estava cridada a ser la seua segona lliga consecutiva. Un escenari provocat per la cabuderia de Pasarín, l'entrenador, que va cometre la temeritat d'afrontar la recta final del campionat obstinat a instaurar la WM, sense previ avís, ni treball, en un equip sense jugadors per a això. Ofuscat igualment a castigar a Mundo (focus de crítiques) i a posar a Vicente Morera (nou ull dret del públic), rascant empats on tenia triomfs assegurats. Potinga que va parir un equip lent i tosc on hi havia una perfecta màquina de córrer i matar. De dominar els partits, a costar-li manejar-los en situacions que es repetien una jornada darrere d'altra. Dos setmanes abans del famós 04 d'abril va poder ser campió de Lliga a Chamartín. Però un empat ramplonet en les acaballes del partit desembocá en haver de jugar-se-la a Mestalla, davant el Barça, segon en la taula.

Els periòdics ens parlen d'una ciutat encesa. De gent assaltant a altra a les cantonades per a aconseguir una entrada. De revendes. De baralles. De tribunes venudes a 9000 pessetes, en plena posguerra, el preu d'un cotxe de luxe. Una bullícia espectacular. Els mateixos diaris que omplien les seues planes amb extenses crítiques a la covardia d'una directiva que no havia ampliat ni millorat l'estadi des de 1927. Més enllà de reconstruir-ho després de la guerra. Soflames que cantaven lo xicotet que s'havia quedat el recinte per a aquell VCF, un que a pesar lluir l'etiqueta de guanyador va acabar perdent més lligues i copes de les conquerides. És la gran mentida que s'amaga en eixe afegitó del millor VCF de la història que tres analfabets funcionals li han penjat al equip del segle XXI. El dels 40 va extrendre el seu camí guanyador durant 14 anys. El del nou mil·lenni va ser incapaç de fer dos anys bons seguits, no va lluitar per res entre un èxit i altre, i la seua glòria no va durar ni cinc temporades.

Almenys aquella vesprada de plors i silencis ens va deixar una de les millors fotos de Mestalla. Eixa d'una graderia abarrotada, amb gent asseguda darrere de la línia de calç, perquè la febre per veure el partit va ser tan gran que no sols es van vendre més entrades que aforament tenia el camp, sinó que es van fer els ulls grossos amb els guanyapans que es colaven per qualsevol forat. Arribant-se a ajuntar 30 mil persones en un estadi que donava lloc a poc més de 20 mil. Tot llest perquè el líder, amb 34 punts, rebera al segon, amb 33, a dos jornades per al final. Tot llest per a plorar. Llest per a aquell silenci sepulcral que ens relaten els cronistes que van viure el moment, tan intens que en un Mestalla desbordat només s'escoltava el colpejar de la pilota en els interminables rondos que perpetraven els jugadors blaugranes. Que no contents amb el 0-2 amb el qual es van anar, ja arribaren a València avisant que tant de bo Pasarín isquera amb la WM, perquè era el sistema que millor els venia. Assumpte del qual no es va assabentar ningú al club, ja que la concentració a Bunyol per a aïllar a l'equip de la bullícia els va fer perdre's les portades de Mundo Deportivo que arribaven a la ciutat amb dos/tres dies de retard. Un partit que li costaria el lloc a Pasarín. Un accident que es repetiria l'any següent, però al revés, sent el VCF qui visitara Barcelona necessitat de guanyar per a ser campió… i que tornaria perdre. Com ho faria en l'última jornada d'aquell 1948, a Vigo, no donant lloc ni al fet que el Barcelona sentira la pressió i perguera el seu partit. Un mà a mà entre catalans i valencians que es repetiria durant els anys 50 sent tots dos clubs contendents assidus pels títols i que guanyarien sempre els propietaris de Les Corts. Tres lligues i dos copes per a ells; tres lligues i dos copes menys per a nosaltres. Fins que en 1954 el VCF prendria venjança alçant la seua endossant-lis un 3-0 amb un equip de vells lisiats (Quique i Monzó van jugar la final lesionats) i joves inmadurs, producte d'un estat financer precari per la construcció d'un estadi que es va fer dir Gran Mestalla, pensat per a 70 mil espectadors, i que com va ocórrer sempre, va acabar quedant-se en una il·lusió a causa dels grans costos i la falta de diners. Parint un recinte a mig fer, amb molt menys aforament, sense revestiments, ni decoració, pur formigó vista (de la pitjor qualitat) pensat per a rematar-ho en el futur. Cosa que no va succeir mai.

I esta és la història d'un club que sempre que es va trobar amb un catalitzador que li va poder situar en un pla diferent es va obstinar a arruïnar-se per fer-se un camp millor que solidificara eixa tendència guanyadora. Un club que no ha guanyat més del que ha guanyat, ni ha sigut millor, per culpa de les reformes i construccions d'estadis. Afonant-li en misèries financeres que ha arrossegat durant més de dos dècades sempre que es va posar.

El VCF no va tornar a guanyar una lliga fins a 25 anys després; de la que ara es fan 50 anys. Ni una Copa fins a 14 anys més tard. Això sí, pagava les lletres de la reforma, necessitant fins i tot l'ajuda de Santiago Bernabéu perquè no li donaven crèdit en cap banc, religiosament. Un episodi que va tindre una conseqüència nefasta, ja que la crisi va accelerar l'eixida del VCF de Luis Casanova, Eduardo Cubells i Luis Colina.

Mai hem sabut guanyar.