2689 motius per a l'esperança

VALÈNCIA. A vegades, quan algú es posa davant un full en blanc li entra un cert pànic, per no trobar el tema més adient, per la manca d'inspiració, per la rabiosa actualitat que pot desmuntar tot el que tenies planificat, per tot el que voldries dir o pel com ho has de dir i per com es pot interpretar. Per este motiu, cadascuna d'estes col·laboracions sempre les he plantejat com un repte setmanal, en el qual afortunadament sempre he tingut absoluta llibertat per expressar les meues opinions, encertades o no.

Esta setmana el repte era gran, molts temes podrien ocupar l'eix central d'esta columna: el balanç de la temporada que finalitzarà esta vesprada, l'ATE i el Nou Mestalla, el manteniment del status quo del futbol al cap i casal o el possible sorpasso dels granotes trencant, per primera vegada, l'establishment lliguer que es manté a València des del 1928.

Però, finalment, he preferit parlar dels 2689 valents que, desafiant la “ponentà”, les moltes dificultats sorgides a l'hora d’adquirir les entrades gràcies al sistema implantat pel club, els preus abusius de les entrades, la mala campanya lliguera de l'equip, la intranscendència classificatória del partit i la poca entitat del rival, van decidir no deixar sol a l'equip i retornar a Mestalla després d'un llarg període d'absència obligada per la pandèmia.

Ha passat massa temps des d'aquell darrer matx a porta oberta, en el que 37.418 espectadors gaudiren de la victòria del València contra el Betis, el 29 de febrer de 2020. Des d'eixe dia hem pogut observar com el València s'ha vist inmers en un accelerat procés de descomposició, cada vegada més preocupant pel fet d'estar perdent terreny, no ja contra els grans trasatlantic de la competició, sinó també contra equip als quals, no fa tant, els de Mestalla veien pel retrovisor. El València, amb els okupes de Singapur, està atrapat en una voràgine autodestructiva, que cada vegada més està provocant la desvinculació, la desafecció i el desànim entre l'afició.    

I la millor mostra d'eixa desil·lusió són estos 2689 aficionats. Poc més de la meitat dels cinc mil incondicionals que el 12 d'abril de 1986, en unes circumstàncies molt més adverses, es desplaçaren a Barcelona per recolzar al seu equip en l'intent desesperat per tractar d'evitar un descens més que anunciat. Si ells, en paraules de Rafa Lahuerta en “La balada del Bar Torino”, varen ser les banderes de nostres pares. Els incondicionals que el diumenge passat, enlloc de menjar pipes, li cantaren les 40 a Murthy, a Meriton i a Lim han de ser les banderes que han de guiar la batalla per recuperar al club, per alliberar-lo del continu desgavell que, dia rere dia, protagonitzen els representants del màxim accionista i la seua ineptitud.

Ni ells, ni la resta de seguidors valencianistes es merèixen  tornar a sofrir una temporada com l'actual. Encara que els precedents amb la gentola que té, malauradament, segrestat al València no ens fa ser optimistes.