Alçar la mà

VALÈNCIA. “Somos una banda de tramposos”. Ras i curt. José Luis Mendilibar no va mossegar-se la llengua davant els periodistes. Després de la derrota del seu equip contra l’Elche CF, l’entrenador del SD Eibar resumia així, de manera simple i gràfica, un dels mals que persegueix el futbol professional a Espanya. El tècnic biscaí es queixava amargament de les simulacions, dels intents constants per enganyar l’àrbitre, de les trampes dels futbolistes amb les quals intentar traure, siga com siga, els tres punts en cada jornada. “Hi ha molt en joc”, diuen uns. “És pilleria”, defensen altres. Fins i tot els aficionats, acostumats a esta situació, assumeixen i justifiquen que l’engany forma part del joc.

Però, això no ocorre en tots els jocs. Demà diumenge es disputa la final del II Trofeu Levante UD d’escala i corda al trinquet Pelayo. I encara que Puchol II i Álvaro, d’una banda, i Pere Roc II i Tomás II, de l’altra, lluiran les samarretes del club d’Orriols durant la partida, les “trampes” del futbol es quedaran fora del trinquet.

Tal com ja va succeir en les dues semifinals, celebrades el passat dijous, de nou amb públic a l’escala. En la primera partida, Pere Roc II i Tomás II s’enfrontaven a De la Vega i Pere en un duel de poder a poder. En un moment donat del joc, encara amb el resultat ajustat, Pere Roc II busca una pilota que rebota en la muralla i va cap a l’escala. El de Benidorm estira el braç i colpeja la pilota. A primera vista, la jugada és bona i pot valer un quinze. Però, sense que ningú diga res, Pere Roc II alça el braç i mira l’home bo. És la seua forma de reconéixer que la pilota ha tocat en terra abans que la seua mà haja contactat amb ella. És a dir, és mala. No val. És quinze per al rival. Pelayo, conscient de què acaba de fer el jugador, ovaciona el gest. També De la Vega i Pere, els rivals, que agraeixen l’actitud de Pere Roc II.

Però no és un fet aïllat. És la normalitat. És el costum. Són els valors que s’apliquen en cada partida. Per això, en la segona semifinal, els espectadors de Pelayo van haver d’alçar-se dempeus dues vegades per aplaudir a José Salvador. El rest de Quart de les Valls, acompanyat de Jesús, va arredonir una gran actuació davant Puchol II i Álvaro, malgrat que finalment no va aconseguir la victòria. Amb el marcador en contra, veient com els seus rivals remuntaven i s’apropaven a la victòria, José Salvador va alçar la mà dues vegades pràcticament consecutives. En dos rebots mil·limètrics, el jugador de les Valls va reconéixer que la pilota havia tocat en les lloses abans del seu colp. Ningú ho havia vist, però no va dubtar en alçar la mà i perdre els quinzes. La pilota no era bona.

Al trinquet, en la pilota professional, on els pilotaris es juguen els premis econòmics de les victòries en els campionats, on cada quinze pot fer canviar les travesses dels espectadors, són els mateixos jugadors els que canten les pilotes males. I no cal àrbitre. Ni VAR. Només la integritat dels pilotaris i la veu autoritzada d’un home bo, envestit amb el reconeixement dels aficionats. En cas de dubte, ell dictarà sentència i explicarà els motius a tot aquell que li pregunte.

Imaginen ara un futbolista qualsevol, d’un equip qualsevol, en les semifinals d’un campionat qualsevol. Imaginen que el jugador rep el baló en posició dubtosa i marca el gol que permet al seu equip classificar-se per a la final. Imaginen que l’autor del gol, de sobte, alça la mà i reconeix, davant de tots els seus companys i rivals, davant l’àrbitre del partit, davant els espectadors i les càmeres de televisió, que estava en fora de joc i que, per tant, el gol no ha de pujar al marcador. S’ho imaginen? Al trinquet no cal que ho imaginen. És el que passa cada dia.

El joc de cavallers (i de dames), rebatejat en temps moderns com fair play, està adherit a les muralles del trinquet. I el principal motiu és que la pilota, a diferència d’altres esports, no es basa en la competició entre clubs o equips, sinó entre els jugadors i els espectadors que travessen durant la partida. Per tant, els pilotaris que hui són rivals demà seran companys. L’aficionat que hui travessa per un jugador, demà ho farà per l’altre. I aquell que intente fer trampes quedarà assenyalat. Perquè allò important no és la victòria de cap equip, sinó l’espectacle, el joc, més enllà que sempre hi haja preferències o "enamoraments" dels espectadors. Tots volen guanyar, però no val tot per a fer-ho. A Paco Genovés, la gran figura de la pilota, ningú el mesura pels títols que va conquistar, sinó per l'espectacle que va oferir.

Per això, abans i després de la partida, els jugadors comparteixen vestidor, amb la porta oberta, en constant tertúlia amb els aficionats que s'acosten. Hui rivals, demà companys. Per això al trinquet s’alça la mà. El fair play no es qüestiona.