Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

Açò no és Singapur

12/12/2020 - 

VALÈNCIA. El passat dimecres Joan Ribó, l'alcalde de València, va parlar de les diferències legislatives existents entre les nostres lleis i les de Singapur en relació a l'ATE que afecta al Nou Mestalla. Afortunadament no tenim res a envejar a eixa ciutat-estat a nivell legislatiu. 

Ningú dubta que Singapur siga una potència econòmica, però en altres aspectes deixa molt que desitjar. Així per exemple, l'organització Human Rights Watch (HRW), garant dels drets humans, va qualificar a l'abril de l'any passat de “desastrosa” la proposta de penalitzar la difusió de notícies falses. Una proposta legislativa que atempta contra la llibertat d'expressió i de premsa, que deixa en mans del govern la decisió sobre quina informació és catalogada com a falsa i quina no. El càstig i la pena màxima proposada per al difusors de “fakes news”, sempre segons el criteri governamental, pot arribar als deu anys de presó i multes de fins a un milió de dòlars de Singapur (658.600 euros), per als casos més severs. 

Esta manera d'actuar del govern de Singapur sembla ser que ens la volen traslladar a les nostres terres la “banda de l'esmorzar” que okupa, de manera indigna, la llotja de Mestalla. La forma en la que s'ha desmantellat el departament de comunicació del club, amb l’eixida de professionals que portaven a l'entitat molts anys i la seua substitució per persones més afins als interessos de la propietat és una bona mostra. La manera de “controlar” els continguts i les manifestacions públiques dels jugadors des de dins del club, vetant qualsevol intervenció en diaris o emissores de ràdio independents és altra forma de controlar la informació i per tant de censurar-la. Res estrany si pensem que l'Executiu singapurès controla estretament els mitjans de comunicació, ja siga de manera directa, com a accionista majoritaris de les televisions, ràdios i diaris més importants, o amb restrictives lleis que permeten la censura. Singapur figura a la cua -el lloc 158 d'una llista de 180 països- en la protecció de llibertat de premsa, segons l'informe que ha elaborat enguany l'ONG Reporters sense Fronteres  (https://rsf.org/es/clasificacion#). Quasi sempre les xifres són fredes i cal ficar-les en context. Per entendre millor el que significa este llistat direm que Noruega encapçala eixa classificació, Espanya figura en el lloc 29 i un país com Afganistan està el 122, Sudan es situa just darrere de Singapur al lloc 159 i l'última posició, la 180, és per a l'hermètica Korea del Nord. Es a dir, Singapur, en este aspecte, està molt més prop del règim de Kim Jong-il, que dels països del nostre entorn. 

Altre aspecte gens envejable de Singapur fa referència a la manera en la que el poder polític tracta a l'oposició. Segons Phil Robertson, sotsdirector per a Àsia de HRW, a Singapur “una vegada el Govern et considera opositor als seus interessos et converteixes en el seu objectiu”. Els recorda algo esta manera d'actuar? Sols han de fer memòria i pensar el que va passar fa unes temporades amb la grada d'animació, durant l'estiu passat amb tot el que recordara a Marcelino, com el cas de Paco Camarasa, només fa uns mesos amb l'Agrupació de Penyes, o     la modificació aprovada ahir a la Junta d'Accionistes, l'últim reducte des d'on els xicotets accionistes, i no precisament l’associació del senyor Vallés, podia demanar explicacions als consellers de Meriton, i que a partir de 2021 serà un impossible gràcies a les 3598 accions que es necessitaran per poder acudir  en lloc de les 9 actuals. Casualitat? Segurament no. Sols hem de recordar la vinculació laboral d'Anil Murthy amb el govern del seu país. 

Per cert, ja que parlem del govern de Singapur podem dir que Lee Hsien Loong, el seu primer ministre, és el mandatari que més cobra a tot el món (1,3 milions d'euros anuals), xifra molt similar a la que tant Anil Murthy com Kim Koh, homes de confiança de Lim, cobren del València, que no de la butxaca del màxim accionista. Unes xifres totalment fora dels parametres en els que el València s'havia manejat fins ara. 

Afortunadament, alguns aspectes com el càstig amb vara, una forma de maltractament corporal legalment utilitzada a Singapur encara no s’aplicat a cap aficionat valencianí. 

Una vegada acabat l'article que ningú vullga vore en ell cap indici de racisme ni classisme. Els puc assegurar que l'autor d'estes línies seria igual de crític sí estes tropelies les haguera dut a terme un president del València nascut a Wisconsi, a Uzbekistan o al mismissim barri de Russafa.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email