Avinguda Valencia Foot-ball Club

VALÈNCIA. Queda a València un trajecte perdut, que recorre els orígens del futbol organitzat. Soterrat per contundents avingudes i edificis de dubtós gust estètic. Un final que no a molt tardar li esperarà a Mestalla, un altre emplaçament cabdal per a entendre l'esport a la capital.

Estigué ahí, entre sèquies, solars i horta, l'inici de tot. Una zona zero, que no obstant, no guarda cap record a aquells temps. Eliminats per complet, fins i tot de la memòria, on només a força de colps, a traços, es rescata de tant en tant una línia per a recuperar les arrels d'aquells pioners.

En això quedarà el coliseu de l'avinguda de Suècia quan s'esfonse, en una borrosa ombra dansant en el cap dels vells de la contornà? A voltes, en els moments més insospitats, et dóna per pensar en coses així. En què serà el buit que ocupa el vell estadi, en què quedarà la vida i vivències de tanta gent entre eixos murs. En un jardí amb nom d'un fulano que no sabrem ni qui va ser? O que ni tan sols tinga relació alguna amb l'urbs, com ocorre amb la majoria del nomenclátor local, marginador d'herois i referents en favor de forasters.

En eixe irregular quadrat traçat des de les torres de l'antiga estació d'Aragó, pujant pel passeig de l'Albereda, creuant el jardí de Monforte, Blasco Ibáñez i tornant a l'inici, es tanca els fonaments del futbol valenti. Les primeres competències, els primers duels, els seus primers clubs.

Davant la falta d'iniciatives i un centenari que va camí de ser una gran decepció, em vaig posar a mirar el mapa, a cercar carrers idonis per a renombrar, i almenys homenatjar a un de tots aquells, al que compleix ara un segle d'existència.

Encara que el primer pensament va ser basar-me en el magnífic barri que envolta a l'Estadi Asteca a Mèxic, on totes les seues artèries adjacents porten el nom de mítics clubs. On trobem una calle Boca Juniors, l'avinguda Santos F.C., la plaça Botafogo o la rambla Reial Madrid. Però estant a València era una boutade esperar alguna cosa semblat amb Algirós, Gimnàstics, Llevants o Athletics.

Almenys, sense la unió fèrria de totes les forces vives, començant per les mateixes entitats, últimes hereves d'una ciutat que va tindre fins a una dotzena d'elles competint per la glòria. I fins i tot aconseguint-la, és possible que no s'obtinguera res.

En eixe esborrat, en eixa acotació al team del rat penat, en esta il·lusió d'un il·lús cercant la futura avinguda Valencia Foot-ball Club, la d'Aragó se m'antulla intocable.

No es pot entendre la ciutat sense el vincle emocional de la vella estació; ni tan sols Mestalla s'entén sense ella. Doncs aquelles andanes van protagonitzar les rebudes més apoteòsiques que va obtindre el Fé-Cé durant els anys vint. Especialment una, després de tornar de Saragossa d'eliminar a l'Europa, obligant al tren a parar en totes les poblacions davant el devessall de veïns apostats en les seues vies sent rebuts per entusiastes i alcaldes, acabant a València amb bandes de música, penyes i una gentada que va arribar a col·lapsar no solament l'interior, sinó l'esplanada que suposava l'entrada de la mateixa estació d'Aragó en celebració de la classificació a les primeres semifinals coperes de l'entitat en 1928. Un escàndol que es va traslladar als carrers en una processó que va desembocar a la seu social del club.

Així que, en dita ensomniació, les úniques candidates possibles són l'avinguda de Suècia i el carrer de Finlàndia. La primera, amb reserves. Doncs m'agrada pensar-la com a comodí, la que salvaguarde la memòria de Mestalla. Una avinguda antic camp de Mestalla no estaria gens malament per a quan enderroquen el recinte. Encara que segons l'ordenació de la parcel·la es pot donar cabuda als dos anhels. A l'avinguda Valencia Foot-ball Club i a la plaça antic camp de Mestalla.

La segona candidata, encara que el biaix sentimental estiga ja extingit, és igualment adequada per a celebrar el centenari del club dedicant-li un carrer.

Ho és perquè la seua desembocadura en l'avinguda d'Aragó ens porta a lo que un dia fou Algirós. A més, pujar-la direcció al Westin, ens deixa prop d'on estava situada la vella Pista de l'Exposició, doncs Algirós no va ser més que el seu pati de darrere, el seu camp d'entrenament mentre aquella estigué en peus i es va utilitzar per a competir en els primers tornejos federats que es van organitzar en la ciutat des de 1909. Impulsat tot pel Club València de 1905, entitat en la qual es va inspirar l'equip del Bar Torino, no solament adoptant el seu nom, escut i colors, sinó també en la seua vocació de club-federació, ja que a la fundació del Fé-Cé va aparellada la reorganització de la mateixa i la recuperació del Campionat de València.

Tot tenint en compte que Algirós va ser un recinte comunal, on van jugar com a locals tots els equips del cap-i-casal fins que es foren construint els seus propis estadis; i fins i tot després, va seguir sent la casa de molts altres.

Simplement són dos, les meues dos eleccions. Evidentment poden ser altres, perquè ni tan sols fa falta tindre relació alguna amb el terreny per a donar-li nom a un carrer. A més es podria traslladar tot açò al Nou Mestalla erigint allí un entorn més càlid a l'existent.

Però tal vegada siga tot una supina imbecil·litat, encara que no veig millor homenatge de la ciutat a un club que porta el seu nom, tenint un vincle tan estret amb les gents, i agents, que la van transformar urbanística, social i políticament durant els anys 20 i 30, ara que compleix un segle de vida. Exercint com va fer sempre d'espill de la seua societat en les seues diferents etapes i circumstàncies. Almenys seria un primer pas per a que València tornara a ser la ciutat del València, cosa que es va perdre fa dècades.