Botubot, el defensor del sentiment

VALÈNCIA. Esta vesprada Cadis i València es voran les cares al Nuevo Mirandilla, l'actual denominació del Ramón de Carranza, de tota la vida. Bon moment per dedicar-li una semblança a Manolo Botubot, jugador nascut a eixa ciutat andalusa, el 23 de novembre de 1955 i criat futbolísticament a les categories inferiors de l'equip gadità des d'on va arribar al València en 1976.

La seua arribada a l'elit fou fulgurant. Va debutar amb el primer equip del Cadis en un torneig estiuenc a El Puerto de Santa María, on va deslumbrar a tots els presents. Eixa brillant actuació  li valgué per guanyar-se un lloc a l'onze inicial dels andalusos. La seua aparició va fer que molt prompte els grans equips estatals es fixaren en un jovenet que destacava a la rereguarda gaditana per la seua incombustible força física i la seua col·locació excepcional, el que li permetia suplir qualsevol defecte tècnic. La seua progressió fou tan brutal que al primer equip del Cadis només va jugar nou partits, de setembre a gener, moment en el qual va ser fitxat  pel València per 24 milions de pessetes, una quantitat més que respectable per un jugador amb tant poc bagatge a les esquenes.

Els seus inicis amb els de Mestalla no varen ser fàcils, on va arribar a ser apartat per algun técnic. Però, superat este entrebanc, va saber  adaptar-se a qualsevol posició de la defensa, bé com a central o com a lateral, recorrent quilòmetres i quilòmetres per la banda esquerra, encara que no era esquerrà, gràcies a saber explotar la seua condició física, amb la que suplia les seues limitacions tècniques, esforçant-se com el que més.

El València en el que va jugar el nostre protagonista era un autèntic equipàs, construït, en part, a base de talonari, amb jugadors de talla mundial com: Mario Kempes, Rainer Bonhof, Frank Arnesen, Fernando Morena, 'Lobo' Diarte, Jonhy Rep o Dani  Solsona. Però en el que també brillaven i destacaven jugadors de la terra com Saura, Tendillo, Arias o Subirats.Manolo Botubot, en els huit anys que va defensar la samarreta del València va ser campió de Copa en 1979, de la Recopa de 1980 i de la Supercopa d'Europa d'eixe mateix any. Formant part d'una mítica línia defensiva junt a Carrete, Arias i Tendillo.

Però, a banda de pel seu joc i la seua entrega guanyada durant eixes temporades sobre la gespa, si Manolo Botubot actualment té el carinyo i el respecte de l'afició valencianistaés per com, des del seu Cadis natal, continua molt pendent del que passa al club dels seus amors i per com s'ha significat públicament, diguent en veu alta el que molts  valencianistes pensen dela nefasta gestió d'Anil Murthy i de Peter Lim. Fruit de l'estima pels València va ser la “carta oberta” que fa un temps va enviar als mitjans de comunicació dirigida a l'okupa de la presidència de l'entitat, en la que expressava una sèrie de reflexions sobre la delicada situació que viu el club. D'igual manera, cada vegada que intervé en alguna entrevista deixa molt a les clar el seu sentiment  i la tristesa que li provoca vore al València en la situació actual. Si abans, com a jugador, destacava pel seufísic, la professionalitat i la seua integritat, ara, com a veterà del València, ho fa pel seu enorme sentit de la responsabilitat davant el club on va triunfar. Demostrant que és u dels nostres.