Celebrar París

VALÈNCIA. 24 de maig, 20 anys de París. Perdre finals és fotut. Dona igual que ho esperes, que et faces a la idea, que confies en eixe pressentiment que t'avisa durant dies, o setmanes, de que alguna cosa no va bé. No estem preparats per a la derrota. Menys per a una tan dura com aquella. La competició que es va marcar el VCF va ser tan excelsa que resultava inversemblant que l'últim partit acabara d'aquella manera. Quina necessitat hi havia? Què costava preparar un The End èpic d'acord al paper realitzat durant l'any? Puto karma dels collons. 

Un indici de resposta pot ser el patró que apareix de manera constant quan t'endinses en la història. És el destí evitant en moments clau que dones el pas, un gorila a la porta del garito dient-te que desgraciats com tu tenen prohibida l'entrada. Sempre ocorre. Perdre Lliga i Copa en una setmana. Tindre dos doblets consecutius i quedar-se sense cap. La final de l'aigua, obrint-se els cels quan el partit ho tenies en les mans… Aguilera a Tenerife; el Mbiazo. Disputar la final de tota competició europea existent i que estant Sevilla i ATM sense menjar-se un torrao en 60 anys es facen millor palmarès que el teu en menys d'un lustre. Que en vísperes del partit més important de la teua història se't lesionen dos jugadors clau, més la sanció absurda d'un tercer, per a saltar al verd de Saint Dennis amb nou futbolistes és altra mostra d'eixa espècie de frontera que t'ha posat la vida. 

Tot es redueix a això, a una derrota eterna. Sumant lo perdut queda millor palmarès que el guanyat. Un club perdedor, perdedor sense mesura, incapaç de llegir els temps. Un que mai va saber, ni el varen deixar, rematar la faena. 

La calor que t'envaeix el pit davant la desfeta és una de les coses més desagradables que et poden succeir en una vida de comoditats. En el fons tenim sort que els nostres drames es reduïsquen a una cosa tan absurda com el futbol. Però encara que ho sàpigues, i t'ho repetisques mil vegades, eixe dolor és tan real e intens com el major colp que et pot oferir l'existència. Si t'ocorre als quinze anys, ignorant-ho tot de la vida, és molt pitjor. Va pegar fort. Sents la feblesa prenent el control del cos. I damunt, al matí següent encara dol més. Una mala ressaca. Continue sense saber per què ho vaig fer, però a un dia zombi, de no saber si estaves viu o morint-te, desficiós, d'estar sense estar, li faltava aquella tortura autoinfligida, com si no haguera tingut prou durant eixos minuts eterns en els quals s'enfonsava tot amb la impotència de no poder fer res. L'impacte de la graderia taronja que mostrava la TV a mode de llàstima, amb tots plorant, amb les mans a la cara mirant al terra, abraçats, pintant l'última mitja hora de partit, continuava venint-me a la ment cada dos segons. Però allí estava, com un Chinasky qualsevol, en sobri però totalment trastornat, enfront del aparell, pegat a La2, papant-me la retransmissió de l'arribada del Campió i la posterior celebració. 

No recorde quan va acabar, però sí el seu inici: les sis de la vesprada. Afonat en la butaca, en penombra, caient en el pou al ritme que avançava la caravana, era un moble, petrificat, atrapat davant l'influx d'aquell televisor Sanyo. Conforme s'endinsaven en la ciutat més fosc es tornava tot. Més enganxat quedaves. Era una cosa absurda, quin sentit tenia posar-se enfront de la tv a veure al rival celebrar un títol que va poder ser teu, plorant com un subnormal? No era odi, ni enveja, ni ràbia… pura pena més bé. L'oportunitat desaprofitada. La certesa d'estar davant la primera, i probablement, l'única. També era la curiositat de veure com es celebrava una Copa d'Europa, la qual cosa despertava la indignació en observar-los sumits en la rutina, com davant una performance programada que et topes de sobte en girar la cantonada. Res de passió, ni una mínima exageració. Pla. Sec. Formal. Sense apenes gent fins arribar al estadi. A més del 3-0 calia aguantar tal menyspreu a la glòria. Imaginant, per a més dolor, lo diferent que haguera sigut ací. 

No vaig plorar en acabar el partit, ni després. Però davant allò sí, cada vegada més. Va ser pitjor veure'ls celebrar que esclafant-te al camp. Excepte en dos ocasions, París i Milà, mai he plorat pel futbol. Mai he sentit pena, dolor, malestar, ni res que se li parega, per perdre un partit. Excepte amb París i Milà. Mai mire al passat amb nostàlgia o romanticisme, ni buscant un temps millor, excepte per dos episodis: París i Milà. Són els traumes. L'espineta clavada. Les ferides obertes. Encara sóc incapaç de veure una sola imatge de les dos finals. Ni crec que puga fer-ho fins que no cicatritzen, amb la probabilitat, més real que mai, de que tal cosa no es puga aconseguir. 

Almenys aquelles lliçons van portar una cosa positiva, un signe del qual poder estar satisfets. I és acceptar la derrota amb orgull. Vam aprendre a transformar les finals de Champions en un quasi títol, mutar el dolor en èxit, en lloc que gangrenara i ens portara a un nostàlgicidi sense futur. Una reacció lògica en suma, perquè la derrota és l'estat natural de la vida. Qui guanya? Quants guanyen? Quan es guanya?, és tan efímer com ocasional. Als tres minuts del triomf tornes al punt zero, a situar-te al mateix nivell que la resta, a quedar en l'oblit. Mentre que perdre és la quotidianitat. Per això és important continuar recordant-les, resulten els únics ítems que ens trauen d'eixa mentida establida post 2004 d'equip guanyador, resultant l'únic instant on abracem sense complexos (entenent-la) la realitat del VCF. Importa fer-ho ja que perdre ens va ensenyar a millorar. És el seu llegat més sagrat. Sense aprendre allò, sense eixa voluntat de voler arribar ressuscitada, tot allò que vinguè després no haguera ocorregut.