Açò pel que fa als despatxos, perquè si baixem a l'herba, la cosa no canvia massa. El València és el quart club de la Lliga espanyola que més paga als seus jugadors però estos tenen a l'equip lluitant per mantindre la categoria...
VALENCIA. Fa unes setmanes, vaig pegar-li una ullada a l'entrevista que li feia Bertín Osborne a Xavier Sardà. El català ha sigut un d'eixos professionals del periodisme que ha sabut adaptar-se a l'entorn en el qual ha estat treballant i transformar en èxit el seu esforç: tant a la ràdio, a la televisió com ara amb els articles d'opinió en premsa escrita o en la seua dedicació a l'escriptura de llibres. Però, sense dubte, el seu gran triomf va estar a 'Crònicas Marcinas'. Aquell 'Late Night' que va arrasar en audiència durant 8 temporades consecutives. Un programa, el nom del qual, venia a explicar el propòsit del mateix: tractar qualsevol tema d'actualitat observant-lo amb perspectiva. Des de la distància. I més concretament des de més enllà del globus terraqüi: des del planeta Mart. Amb la bogeria que tenia implícita la paraula 'marciana'. I a ben segur que ho van aconseguir. Suportant crítiques, fent coses malament, equivocant-se, però amb el recolzament d'un públic fidel que sempre té l'última paraula.
Escoltant a Sardà, cada paraula que eixia de la seua boca creava en el meu cap un paral·lelisme amb el moment actual que ve travessant l'entitat de Mestalla des de l'aterratge de Peter Lim al Cap i Casal. El València Club de Futbol és digne d'una bona crònica marciana que podria començar així:
"El València és un club de futbol que el pròxim 18 de marc complirà 98 anys d'història el qual, per la mala gestió dels seus mandataris, va acabar en mans d'un senyor de Singapur. Un magnat de qui afirmaven -aquells que el coneixien- que era un amant del futbol. Però no ho seria tant, benvolguts amics de Peter, quan 26 mesos després d'encetar una inversió de 200 milions d'euros, quasi ni ha xafat l'estadi del seu club. I no ho ha fet tot i haver immers a l'entitat i a la seua afició en la pitjor crisi estructural des del seu naixement. Ara bé, com també ens advertiren que l'amo asiàtic no era massa partidari de visitar les seues empresses, ens col·locaren al Cap i Casal a la seua persona de confiança: Lay Hoon. Ella va convertir-se en la primera presidenta del conjunt blanc-i-negre. Tot un honor...a temps parcial. Perquè com ocupa càrrecs de rellevància en moltes altres companyies, doncs no pot dedicar tots els seus esforços a la societat. Ni tan sols el d'aprendre l'idioma. Hui no és capaç de dirigir-se als seus seguidors en castellà -del valencià ni parlem-. És preferible que els centenars de milers valencianistes aprenguen anglés que la màxima mandatària s'adapte a l'entorn. I com ella, Kim Koh. El conseller que acudix a les oficines des del 2014 i de qui encara no ha quedat massa clar quina és la seua tasca. O com es diu en anglés, per a què ho comprenguen, 'the task'. Tots dos, amb la mateixa experiència en el món del futbol que servidor fent anàlisis químics o creant videojocs. Per sort, se'ls ha unit Anil Murty, un expert en diplomàcia mundial que, amb un paregut rigor futbolístic al dels seus companys, però almenys amb ganes d'aprendre a comunicar-se sense filtres.
Açò pel que fa als despatxos, perquè si baixem a l'herba, la cosa no canvia massa. El València és el quart club de la Lliga espanyola que més paga als seus jugadors però estos tenen a l'equip lluitant per mantindre la categoria. El capità, Enzo Pérez, ha volgut tornar-se'n cap a l'argentina fins fa uns dies. Un migcampista que va agafar el braçalet després que el seu antecessor, Dani Parejo, també volguera abandonar la disciplina de l'equip -com voldrà fer-ho també el pròxim estiu-. I resulta que l'un i l'altre són indiscutibles en l'onze inicial. Primer perquè són millors que la resta i segon perquè ni són els primers ni seran els últims en voler canviar de barco. Una nau que capitaneja qui fins el passat 30 de desembre era el delegat, Voro. El de l'Alcúdia va haver d'acceptar el repte ja que abans d'ell un comentarista de televisió, Gary Neville, i un preparador físic, Pako Ayestarán, amb títols d'entrenador van naufragar en el seu intent. Entremig, aparegué un italià experimentat, Cesare Prandelli, que sobre el camp no va demostrar res i que va fartar-se de la planta noble. Segons ell, perquè el mentiren. I és que al València, l'única veritat és que sols el delegat -que ja ha quedat clar que és molt més que això- ha sigut capaç de traure resultats positius.
I ho ha fet gràcies a la seua vàlua i a la dedicació de tot el seu equip de treball. Una estructura plena de noms desconeguts però eficaços entre els qui destaca Chema Sanz. El seu segon tècnic li ha donat un plus més de qualitat als entrenaments. Un preparador clau en el dia a dia però que no pot asseure's a la banqueta durant els partits perquè enguany ja va exercir este mateix càrrec en el Còrdova de la Segona Divisió". Un cos tècnic recolzat per la figura d'un director esportiu...interí. José Ramon Alesanco, que en privat reconeix que preferix tornar al seu lloc en l'Acadèmia, ha sigut l'artífex, del fitxatge del jugador que a hores d'ara marca la diferència: Fabián Orellana. Un xilé a qui l'ex del Barça no tenia previst incorporar en hivern però que gràcies a una discussió amb el seu ex entrenador, va recalar en Mestalla l'últim dia del mercat. I juntament amb ell, destaca la gran esperança blanc-i-negra nascuda a la cantera. Un xaval de nom Carlos i de cognom Soler qui un any enrere estigué a un pas d'anar-se'n debades perquè al mateix Alesanco -i a Gary Nevill- agradava el sacrifici d'un tal Zahibo que esta temporada ha disputat 6 partits en el Nàstic de Tarragona, conjunt que és penúltim en Segona Divisió".
I sí, amic lector, la crònica podria continuar amb moltes altres situacions ja viscudes però estic segur que el futur a curt termini encara ens aportarà històries per afegir a les cròniques d'un València que, com haveu pogut comprovar, s'ha tornat completament marcià.