S'ho mereixia l'aficionat que tant ha patit al llarg d'esta Lliga, s'ho mereixia l'entrenador i el seu cos tècnic que tant han treballat durant setmanes quan molt pocs creien en ells i, sobre tot, s'ho mereixia la plantilla
Després de quedar amb ell durant la presentació del partit de llegendes, el Kily González ens va agafar el telèfon al voltant de les 13.30 hores. Foren trenta minuts de conversa en la qual l'argentí va demostrar que, ara que ja no competix, continua sent eixe tipus que alçava Mestalla amb un simple moviment de braços
Em referisc, és obvi, a Santi Mina. El gallec es troba en un estat en el qual tot el que toca ho convertix en or. Qui ens ho anava a dir fa uns mesos, però la realitat de hui és que el '22' s'ha convertit en la referència golejadora de les últimes setmanes. L'ex del Celta està tapant moltes boques. La primera, la meua. Jo era incrèdul i ja sóc un convers.
Em va transmetre la sensació d'eixe futbolista que ha deixat de ser una jove promesa per a consolidar-se com un professional que, més enllà del seu encert, s'ha adonat de l'escut que defensa i de la importància que suposa vestir la camiseta de la rata penada
Vinc a dir-ho perquè el discurs de l'entrenador ha quedat caduc. Insistir, insistir i insistir és obvi que no servix. Però més enllà de les paraules, em preocupen les sensacions, els semblants. Dissabte vaig veure a un tècnic desbordat, superat per la situació. Que fins i tot va arribar a bloquejar-se.
Tant 'confia' Marcelino en la seua idea que ni en Berna ni dissabte a San Mamés va esgotar les substitucions. Heu notat la ironïa? Les coses no funcionen, el València no arranca i Marcelino no troba solucions a la banqueta? Després d'haver invertit més de 125 milions d'euros en fitxatges?
El discurs de què s'han sumat menys punts dels que han merescut també ha quedat caduc. Però el que més m'inquieta és que capità i entrenador, asseguren que no estan preocupats. Que el gran problema és la falta d'encert de cara a la porteria rival i que este aplegarà. Però quan? Quan arribarà?
Només hem necessitat que Paco tornara a veure porteria per a muntar pollastre. Som així. Entre que el de Torrent s'ha enxufat i l'hispà-brasiler no ha arrancat com tots esperàvem ja tenim l'embolic servit. I a posicionar-se toca. No vaja a ser que intentes analitzar els moltíssims matisos de la qüestió i sigues un mediocre perquè no et banyes.
Resten poc més de vint-i-quatre hores per a què el València visite Old Trafford i no deixe de somniar amb què per primera vegada en la història, el conjunt blanc-i-negre serà capaç de derrotar al Manchester en competició oficial. I no en una qualsevol, no en la millor del món a nivell de clubs
L'entrenador frenà el retorn de Jurado... i la cessió de Saúl, al València. Sí, sí, al València. L'entitat blanc-i-negra havia aplegat a un principi d'acord amb l'Atlètic per al préstec del futbolista. La figura de Jorge Mendes -altra vegada el súper agent- havia sigut clau.
Dos punts de nou possibles no correspon al nivell que s'espera de l'actual plantilla blanc-i-negra. I fins i tot, dos punts de nou possibles no és el just balanç als mèrits realitzats pels de Mestalla. Però açò no és com comença, sinó com acaba. La confecció del vestidor al llarg de l'estiu és quasi impecable
Perquè tampoc ha plogut tant en esta ciutat quan dir que Jorge Mendes no era el dimoni era quasi una blasfèmia. Apareixia el Tribunal de la Inquisició de les xarxes socials per condemnar-te a la foguera més gran que poguera existir...
O és que ha hagut molts estius en els quals l'estrela, o una de les estreles de l'equip, haja retallat més de déu dies de les seues vacances per posar-se a punt amb la resta de companys? A què no? Doncs bé, Rodrigo, el màxim golejador ho ha fet...
I és que més enllà del que va succeir sobre l'herba de l'estadi de Sochi, l'ocorregut entre dimarts i dimecres va desemmascar als protagonistes de l'affaire. A tots. Sense excepció. Uns i altres van quedar retractats i crec que la factura l'arrossegaran durant molt de temps. El cost serà elevadíssim. Una traïció així serà difícil d'oblidar
El València s'ha acomodat i, d'un temps a esta banda, permet als seus 'assalariats' -no podem oblidar-ho- netejar-se les mans en actes com els d'este passat cap de setmana. Passar d'estos temes s'ha convertit en part de la normalitat.
Ell, el màxim golejador de l'equip, vol quedar-se. Tant de bo puga complir la seua paraula. Però sobretot, valorem allò que està fent. Que en este futbol modern queden pocs casos com el de Rodrigo. Podem comptar amb els dits d'una mà als jugadors que, sense ser de la casa, es banyen tant públicament per un escut. Després veurem què és el que passa. Si el València acaba venent-lo o si finalment pot retindre'l, però és ben clar que per ell no va a quedar. Chapeau.
Feia temps que amb un mercat per davant, el qual a priori es presenta mogudet, no estava tan tranquil. Tan segur que, si Lim no es clava de per mig, les coses van a fer-se amb trellat. Després el futbol dictaminarà si les eleccions van a ser encertades o equivocades, però amb el mètode actual es minimitza prou el marge d'errada. Jo confie. S'ho han guanyat. Tinc ganes d'il.lusionar-me. Per fi estem en bones mans.
Diu la llegenda que un seguidor del València va aplaudir als seus futbolistes el dia en el qual perderen un partit. Amb eixa retranca es veu Mestalla més enllà de Requena. Eixa és la imatge, equivocada per descomptat, que hi ha d'una afició tan exigent com exemplar...
Però clar, dir que les tres primeres posicions estan 'assignades' és tindre falta d'ambició. Toca't els nassos. Així que, per desgràcia, al València no li queda altra que, perdut el tren de la pasta a mitjan dècada del 2000, jugar-se la vida temporada darrere de temporada amb el Sevilla, el Vila-real i l'equip revelació d'eixa campanya. Formacions, les dos primeres que, per cert, també superen en pressupost als de Mestalla.
Per fi! Ha costat, però el València ja és matemàticament nou equip de la pròxima edició de la Lliga de Campions. Un premi més que merescut, especialment per a una afició que havia patit durant més de dos anys de manera injustificada. Però, per fortuna, i gràcies a una sensacional temporada, l'obscura etapa ja està passada. Ara toca disfrutar. Toca gaudir i il·lusionar-se.
I eixe cuquet que, de segur, ara està corrent-li per la panxa, que algú li'l faça arribar a Peter Lim. Ell té la clau. De la capacitat que demostren els Murthy, Alemany, Longoria i, sobretot, Marcelino a l'hora de contagiar a l'amo dependran en gran part les opcions dels blanc-i-negres de competir amb els grans transatlàntics...
S'acaba la temporada i, amb el València ja classificat per a la pròxima edició de la Lliga de Campions, arranca el mercat. El mercadeig, millor dit. S'enceta un inacabable ball de noms que il·lusionen i desil·lusionen...
Marcelino ho ha fet possible. Marcelino i l'equip, la plantilla i Mateu Alemany... però el mèrit de l'entrenador està fóra de qualsevol dubte. Però encara i tot, ha sigut la diana de les crítiques per una qüestió semàntica. El tècnic qualificà de 'miracle' la campanya dels seus i els més atrevits se li han tirat al coll. Serà precís?
En el València, per exemple, hi ha hagut de tots els colors. També dels encertats. Un d'ells amb nom propi: Ferran Torres. El canterà, que dimarts va renovar fins al 2021 i que ahir quasi no va tindre minuts -Marcelino preferix dosificar a la seua perla-, és un d'eixos nanos "diferents"...
Un any després del seu aterratge no hi ha ningú que, tirant la vista arrere, baixe de notable alt la qualificació del director general. Jo, el primer. L'empresari ens ha tapat la boca a tots aquells que dubtàvem de la seua capacitat per pegar-li la volta a un club, el qual navegava a la deriva...
No serà el mateix desfer-se de Cancelo i de Garay o si m'apuren de Simone Zaza, que traspassar a Rodrigo, Parejo, Carlos Soler o al propi Kondogbia -el club farà efectiva amb l'Inter de Milà la seua clàusula de compra-. Ni el mateix, ni paregut.
Una medicina que li toca prendre per televisió perquè Mestalla, l'actual, l'antic, no el que somnia veure algun dia en el seu barri, a penes compta amb 44 llocs per a minusvàlids i estan tots ocupats. Fins i tot li resulta quasi impossible poder comprar de tant en tant alguna entrada perquè “no hi ha”.
Catorze anys havien passat de l'última victòria al Sánchez Pizjuán. Quasi tres lustres des que el València es proclamara campió de Lliga...
La Champions és el lloc del qual mai havia d'haver eixit una entitat del prestigi de la blanc-i-negra. Però no vaig a caure en el ja tantes vegades repetit "d'on venim". No, em negue. El passat és passat, sols servix per a aprendre d'ell i per a no cometre les mateixes errades...
És evident que el missatge no arriba, que tot i que les coses estan eixint rodones en l'àmbit esportiu, el destinatari final de les alegries no acaba de rebre-les com toca. Continua havent una distància sideral entre l'entitat i la seua gent. Entre els mandataris i els abonats. Entre el cos tècnic, els jugadors i els incondicionals...
No obstant això, hi ha una cosa que sí que em preocupa. Dóna la sensació que si seguixes l'actualitat d'un equip -en este cas la del València- has de defensar que el perjudiquen més que a la resta...
Jo confie en Marcelino i en els seus. Tant és així que, tenint un contracte fins a 2019, el renovaria demà. O millor, hui mateix. Sabent que de tant en tant s'equivoca i que Déu Nostre Senyor a soles hi ha un. Però haurà de matissar coses pel bé del València. Pel seu bé. Perquè no passe com en Vila-real...