Era una d'eixes persones que no necessitaven protagonisme. Tot el contrari, fugia d'aquest. La seua vida girava entorn de la seua família. I per a ell, el club amb la rata penada en l'escut i tot el que l'envoltava, també era part d'eixa família...
VALENCIA. "Jo intente donar la meua fidelitat al cent per cent cada dia que passa" afirmava en 2009 Jorge Iranzo Miguélez amb eixa humilitat que el caracteritzava. Al llarg dels anys "vius tristeses i desil·lusions però el sentiment va pel seu camí. Este no es pot perdre. A l'inrevés. Quan pitjor està el València més notes que has d'estar ahí. Amb ells". Són les paraules sinceres que pronunciava, tal volta, el seguidor blanc-i-negre per excel·lència en una de les poques aparicions públiques que va protagonitzar al llarg de la seua vida. Perquè, aquells que el van conèixer ben bé, asseguren que Don Jorge -s'ha guanyat amb els seus actes tal consideració- es trobava còmode en un segon plànol. Era una d'eixes persones que no necessitaven protagonisme. Tot el contrari, fugia d'aquest. La seua vida girava entorn de la seua família. I per a ell, el club amb la rata penada en l'escut i tot el que l'envoltava, també era part d'eixa família. Tant era així que Jorge va aplegar a viatjar a un total de 250 desplaçaments de manera consecutiva mostrant el suport a l'equip dels seus amors. Incondicional. Sempre incondicional. En les bones i en les roïnes.
"Fins a l'últim dia de la meua vida, acompanyaré al València", li deia a un company de professió ara fa uns mesos. I ho va complir. La paraula de Don Jorge anava a missa. Fins que va faltar el passat dilluns, vuit dies després de presenciar a Vigo la derrota per dos gols a un. El destí, a més, va voler que el protagonista d'este article descansara en pau 'aprofitant' un cap de setmana de paró per seleccions. Com sabia que este viatge amb el cotxe anava a ser el més llarg de la seua existència, va preferir fer-lo amb temps per a, d'esta manera, agafar el millor seient del cel per a presenciar el seu més que merescut homenatge, el qual tindrà lloc el pròxim diumenge en l'enfrontament entre la formació de Prandelli i el Granada. Allí estarà, de segur, rodejat de valencianistes als qui, minuts abans que xiule l'àrbitre l'inici del matx, els tocarà el muscle transmetent la certesa d'aquell que no dubta i mirant-los als ulls els assegurarà, com al llarg dels últims 35 anys, que "hui guanyem".
Estic convençut que l'equip no el va a fallar i li va a dedicar el triomf. Però més enllà dels resultats, l'adéu del senyor Iranzo ens ha de servir com a exemple. Exemple de com s'ha de voler a un club de futbol. Ell era la viva imatge de la fidelitat sense demanar mai a res a canvi. Passió sense condicionants. Amor en majúscules. Un esperit que mai ha de desaparèixer de Mestalla. Un esperit que, entre altres coses, ha de servir d'espill per a tornar a oblidar les absurdes guerres internes i estar de nou tots units; per recordar-nos que el club està i estarà per damunt de qualsevol. Com en el seu soterrar, en el qual vam veure junts a Manuel Llorente i a Amadeo Salvo. I també a David Albelda.
Però és que, a més, el seu llegat podria servir per a solucionar les discrepàncies entre la Curva Nord i l'actual directiva, per a mostrar als futbolistes de l'actual plantilla -que viuen en un món paral·lel-, com influeix el seu treball, la seua tasca sobre el terreny de joc en el dia a dia dels aficionats i així que es consciencien d'una vegada per totes que no poden deambular per la part baixa de la classificació. Podria servir també per a què algú li comente a Peter Lim que, vivint d'esquena a la ciutat i a dotze mil quilòmetres de distància, mai coneixerà a seguidors que, com Don Jorge, són el València en si mateix. I estic convençut, amic lector, que a vosté també se li ocorren altres moltes més coses per a què el pas d'este cavaller pel nostre món, tinga una validesa permanent dins de l'entitat del seu cor.
La insígnia d'or i brillants que li va ser entregada per la presidenta Lay Hoon el passat mes de maig es queda curta per a un valencianista com aquest. Tant curta si li queda a ell, com immerescuda a algun altre que va estampar la seua signatura per vendre-li el club a Peter Lim. Qui li la posà, que s'ho faça mirar! Optimista per naturalesa, Don Jorge reflectia al seu pas el sentit de pertinença a una passió que gaudia amb optimisme. Els seus calendaris del doblet o del triplet eren cada mes de setembre una cita obligada per a qualsevol periodista. Siguera primer espasa o l'últim becari en incorporar-se. Perquè ell mai feia distincions. Sols veia en cada professional a un amic, a un altaveu mitjançant el qual es podia sentir parlar dels seus colors, els mateixos que, des d'on estiga, va a continuar defenent amb tota la seua ànima perquè com repetia per activa i per passiva: "He nascut per a ser del València, si no no hi haguera nascut". Sentència a la qual, m'atrevisc a afegir des del màxim dels respectes: "nasqueres pel València, vas viure pel València i ens has ensenyat a amar al València". I no ho dubtes Jorge, diumenge guanyem. D.E.P.