/ OPINIÓN
El “Cartujanazo”
23/04/2022 -
VALÈNCIA. A Borja, que hui viurà la seua primera final en directe.
Quan en futbol s'utilitza el terme portuguès “Maracanaço” és per voler fer referència, o per definir la victòria d'un equip o esportista, en una final, al terreny de joc del rival i tenint tots els factors, o la major part d'ells, en contra. Esta expressió té el seu origen en la victòria de la selecció uruguaia de futbol en l'últim partit de la Copa Mundial de Futbol de 1950, disputada a Brasil, davant la selecció amfitriona del torneig, al mític estadi de Maracanà de Rio de Janeiro. Contra tot pronòstic, els uruguaians van guanyar per 2-1, a l'equip favorit a nivell esportiu per la seua condició de local, per haver arribat invicte a eixe últim partit i per haver golejat als seus rivals. A més, a nivell ambiental, els “charruas” havien de jugar davant d'uns 200.000 espectadors brasilers, la major quantitat d'espectadors mai reunida per presenciar un partit de futbol, que donaven per segura la victòria del seu combinat nacional.
Per extensió, el terme s'ha generalitzat i s'ha aplicat, per exemple, a les victòries del Liverpool contra la Roma en la Copa d'Europa de 1983/84, disputada a l'estadi Olímpic de la capital italiana, o en la Champions League de la temporada 2011/12 en la que el Chelsea londinenc va vèncer al Bayern de Múnic al flamant Allianz Arena, propietat de l'equip de Baviera.
A nivell estatal també s'han viscut moments que podrien haver rebut eixa denominació, però cap d'ells va ser tan celebrat com la victòria copera del Depor davant el Madrid, al Bernabeu, el 6 de març de 2002, precisament el dia que celebraven els madridistes el seus 100 anys. Una final que ha passat a la història com la del “Centenariazo”.
El València també ha protagonitzat algun que altre “maracanaço”, com les seues victòries, en el desaparegut Vicente Calderón, contra dos equips madrilenys: el Real Madrid i el Getafe.
La primera d'elles es va jugar el 30 de juny de 1979, i els Arias, Botubot, Carrete, Tendillo, Bonhof, Solsona i Kempes, amb la samarreta de la senyera, van guanyar al Madrid per 2-0, els dos gols obra del Matador. Eixa victòria va suposar l'entrada a la sala de trofeus de Mestalla de la seua cinquena Copa.
La segona es va disputar el 16 d'abril del 2008 i va enfrontar el València CF contra el Getafe CF, guanyant el partit per 3-1, gràcies a les dianes marcades per Mata, Alexis i Morientes. Eixa va ser la setena Copa per als valencianistes.
I ara, novament, els de Mestalla han de jugar-se un títol a territori hostil, esta vegada no serà a Madrid sinó a Sevilla i contra el Betis.
Si, en teoria, a l'estadi de La Cartuja les aficions tindran els mateix número d'entrades, tots sabem que els bètics seran majoria ja que, entre altres coses, els organismes públics andalusos s'han quedat unes 2.000 entrades que, evidentment, han acabat en mans de seguidors verd-i-blancs.
A més, si parlem en termes merament futbolístics el Betis és el gran favorit, a banda de contar amb la condició d'equip local, juga bé, té un joc alegre, vistós i està lluitant per entrar en les posicions que donen accés a jugar la temporada que ve Champions League. Al mateix temps que el València no té una idea, ni una proposta futbolística clara, ni destaca pel joc que desplega i està en terra de ningú en la Lliga.
Fins i tot, en això que s'anomena l'altre futbol, els bètics són favorits, cauen simpàtics, la figura de Joaquín Sánchez és un reclam publicitari. Mentres que els deixebles de Bordalás són criticats per la seua forma d'entendre el futbol i per la suposada duresa amb la que s'empleen.
Però si algo té el València al seu favor, a banda dels seus aficionats que viuran un autèntic desplaçament per vore una final, és que la ciutat amfitriona de l'event és un autentic talismà. En ella els valencianistes han guanyat totes les finals que han jugat i a més contarà, almenys durant unes hores, amb l'ànim de la meitat de Sevilla, eixa que ens va vore guanyar la nostra última Lliga al seu estadi.
Esta nit el València protagonitzarà la primera final post pandèmica, que esperem finalitze d'igual manera que ho va fer aquella del 2019, la última edició “normal” d'una final copera. I siga com siga, i caiga qui caiga, esperem que esta nit eixa novena Copa acabe en les mans de Gayà i demà entre triomfant en Mestalla, després d'haver protagonitzat un “Cartujanazo”. Que així siga! AMUNT!
Noticias relacionadas