El Celta de la meua vida

VALENCIA. Segons diversos estudis, el periodisme és la professió o una de les professions pitjor valorades per la societat espanyola. I raó menegen. Són tantes les coses en les quals hauríem de millorar que fer un article d'opinió al voltant de les mateixes seria avorrit...i interminable. Però una de les premisses que ens ensenyen a la universitat a tots aquells que ens dediquem a este beneït ofici de contar les coses que passen, és la d'acudir a les fonts directes i a les bases de dades fiables i de prestigi. I si parlem del València Club de Futbol, la millor que existís, sense cap mena de dubte, no està feta per periodistes, sinó per aficionats. Més concretament pels membres de la 'Penya Ciberche' que, sense ànim lucre, porten 19 anys oferint de manera gratuïta qualsevol detall estadístic de l'entitat blanc-i-negra, per xicotet que siga. Per a mi, la 'Bíblia' del valencianisme. Una plana d'internet completíssima que ara més que mai necessita ajuda. La nostra ajuda. La de tots. Per una errada amb els drets d'imatge d'unes fotografies, van haver de pagar 7.000 euros al propietari intel·lectual de les mateixes i no tenen liquiditat. I més enllà de l'aportació econòmica que haja fet -ací teniu l'enllaç https://www.kukumiku.com/proyectos/ayuda-la-pena-valencianista-ciberche/ hui vull confessar que per refrescar els meus records sobre ''El Celta de la meua vida' he tornat a consultar -com sempre- la seua web.

A Balaídos vaig saber per primera vegada en la meua curta vida què sentia un quan el seu equip podia ser campió. Era el 25 de maig de l'any 1996. Vint-i-quatre hores abans havia celebrat el meu tretzé aniversari. I amb la innocència pròpia d'un adolescent estava convençut de què el destí m'anava a regalar una vesprada per a la història. Pel meu cap no passava altra possibilitat. Però clar, jo sols era un xiquet. Un nano que no sabia que en el futbol, les casualitats poques voltes existixen. Aguilera no havia fallat un gol cantat davant l'Atlètic de Madrid a Tenerife que haguera permés als hòmens de Luis Aragonés tindre més opcions d'alçar el títol sols 'per mala sort'. Dos mesos més tard es convertiria en jugador matalafer. Curiós. Com aleshores no era capaç de 'veure' eixes coses, estava convençut que l'Albacete ens tiraria una mà al Calderón en l'última jornada de Lliga. Però no va succeir. Simeone primer i Kiko després deixaven el partit i el campionat vist per a sentència. El gol de Mijatovic contra el Celta no valia per a res. Tot i això, el Savi d'Hortaleza, va fer creure als seus futbolistes que a la capital d'Espanya 'tot anava bé'. Els ho deia una i altra vegada quan s'acostaven a la banqueta a preguntar. Geni i figura. Però clar, al descans, ja en el vestidor, els jugadors s'assabentaren del 2-0 de l'Atlètic i sense voler baixaren els braços i es deixaren empatar pel rival. Els locals celebraren aquell empat com si d'un títol es tractara, supose també que 'per casualitat'.

Tres anys després i amb els mateixos protagonistes de per mig, vaig gaudir d'una de les primeres grans alegries com a aficionat. Era el 20 de juny del 1999, sis dies abans de la inoblidable final de La Cartuixa. Al Cap i Casal sols es parlava d'allò. Sevilla ja tenia un color especial per al valencianisme. No obstant això, la formació dirigida per Claudio Ranieri tenia una única opció per acabar com a quart classificat i estrenar-se així a la Champions. En aquells temps encara no érem conscients de la importància que esta competició anava a tindre uns mesos més tard. L'equip necessitava guanyar i que el Celta perdera a casa front l'Atlètic. Una carambola quasi impensable perquè els d'Antic jugaven amb els suplents pensant en la final i als gallecs els servia l'empat a casa. Doncs bé, els blanc-i-negres golejaren al Mallorca i Santi Solari va obrar el miracle a Vigo. L'argentí va marcar el gol del triomf que classificava als xe per a la fase prèvia d'una Lliga de Campions que conclouria amb la maleïda final de París, però que, tot i la derrota, va permetre que durant el València regnara a Europa durant molt de temps.

Els bons records que em venen a la ment quan pense en el Celta també tenen altres noms propis. Com el de Lubo Penev, el davanter referència de la meua infantesa. Jo volia ser com ell. També tinc la imatge de Juan Sánchez marcant gols amb les dos camisetes. El d'Aldaia va ser el primer que després d'eixir de Mestalla va tornar a vestir amb la camiseta de la rata penada en l'escut gràcies al seu extraordinari rendiment a Balaídos. Quina nit aquella del Leeds! Però per damunt de tots, presumisc de David Silva. He de reconéixer que mai vaig ser massa 'aimarista' i com ja l'havia seguit a Paterna sempre li deia a mon pare: "El canari va a ser millor que Aimar". I per molt que s'enfaden els seguidors del 'payasito' el temps m'ha donat la raó. Més enllà de què Silva sols guanyara una Copa del Rei amb com a blanc-i-negre, el seu nivell ha sigut molt superior al del canterà de River. Encara que també és de veres, que en el València de hui, Silva i Aimar serien titulars...a peu coix.