El ministeri del temps

VALENCIA. Esta nit arranca la tercera temporada del 'Ministerio del Tiempo', una sèrie de Televisió Espanyola que s'ha convertit en un fenomen de la xicoteta pantalla i que ha aconseguit arrossegar a milers i milers d'espectadors cada setmana. Un d'ells sóc jo. La trama, els personatges...és meravellosa. Mitjançant els diferents capítols, esta ficció et transporta a diferents èpoques de la història d'Espanya i compta com una part del funcionariat públic, en secret i sense fer soroll, viatja al passat utilitzant les diferents portes del temps perquè la història actual no canvie. Perquè continue tal i com la coneixem. Quantes vegades hauré imaginat travessar una d'eixes portes i, en clau esportiva, evitar que en el València es prengueren tantes decisions equivocades i aconseguir així, esborrar, per exemple, estos dos últims anys de patiment. Però, com en la sèrie, sempre acabe aplegant a la conclusió de què el passat no ha de modificar-se perquè variar les mesures dutes ja a terme transformaria per complet el present i mai saps si podria ser pitjor el remei que la malaltia. La solució passa per treballar per millorar el futur. És simple 

I en el València s'està treballant per fer-ho. Per deixar enrere els fantasmes de les dos últimes temporades i començar a construir, quasi des de zero, els fonaments d'un club, que no podem oblidar-ho, ja ha complit 98 primaveres i té històries com per produir quatre, cinc o vint-i-cinc pel·lícules. De moment, l'entitat està guanyant-li temps al temps. Al de Meriton. A aquell al que ens tenia acostumat Peter Lim des del seu aterratge al Cap i Casal. Sols comparant la temporada recentment acabada amb la que ja donem per encetada, els de Mestalla han anunciat abans la contractació del nou entrenador, han fet oficial el disseny de les noves camisetes, van a presentar-se la campanya d'abonaments a mitjan mes i, el més important: ja hi ha un patrocinador principal. O com diuen ara els moderns, un 'main sponsor'. Tres anys després, el conjunt blanc-i-negre tornarà a ingressar una quantitat de diners acceptable -3.2 milions d'euros per temporada- en concepte de publicitat. I tot sense la presència de cap gurú del marketing amb nom pompós i sou astronòmic.

Però evitar repetir errades del passat, no significa no aprendre d'ell. I en una setmana com l'actual, tirar la vista enrere ha de servir per a prendre nota de tot allò que va servir per a ressorgir al club de les seues cendres. Dimarts van complir-se 30 anys de l'últim i únic ascens a la Primera Divisió. En temps de crisi, la gent de la casa va ser clau per recuperar la categoria. Sempre l'ha sigut. I escoltant als herois dels 87, un s'adona de la importància del sentiment de pertinença. De com aquells que sentien i senten els colors es feren forts, agafaren el bou per les banyes i es convertiren en indispensables per abandonar l'infern de la Segona en només 12 mesos. I des d'eixe amor al club, des d'eixe orgull de defensar la camiseta amb la rata penada en l'escut van encetar un camí que, de seguida, els permetria regressar a Europa. Sent un grup de companys -i molts d'ells amics-, una pinya no exempta de qualitat, però per damunt de tot, un equip. Un vestidor que era conscient del que significava ser del València. Foren o no valencians. I eixe ha de ser el primer manament de Marcelino. Fer veure als seus que jugar a Mestalla no és qualsevol cosa.

I encara que el tècnic haurà de tindre un paper importantíssim en esta qüestió, la presència de canterans és necessària. Així ho reflectixen aquells que alguna vegada han format part del vestidor 'che'. Futbolistes amb pes específic que inculquen a la resta els valors de l'entitat. I haver nascut a la Comunitat, ajuda. Ara bé, tal afirmació no s'ha de traduir per promocionar als de La Terreta, sols per ser-ho. No. Però en igualtat de condicions, se'ls han de donar oportunitats. Oportunitats per mostrar la seua valúa. No tindre plantilles llargues plenes de futbolistes residuals amb fitxes elevades i als qui els té igual jugar ací, a França o a Polònia. Enguany, per exemple, els minuts d'Aderlan Santos, de Bakkali, de Medrán, no els hagueren pogut tindre, Javi Jiménez, Nacho Vidal, Nacho Gil o Sito? Crec que Carlos Soler i Lato ens han oferit la resposta.

Ells són el canvi. Ells són la imatge de la tornada a les arrels. Com ara fa 30 anys, Paterna està preparada per a convertir-se en el fonament del renaixement blanc-i-negre. I esta nova generació ha d'aprendre del passat, ha de tindre sempre al cap el ministeri -sagrat- dels herois del 87, i amb ell, arrancar un camí que, de segur, no serà fàcil, però que amb esforç, treball i dedicació els portarà de nou a la glòria esportiva. Al lloc natural del València Club de Futbol al llarg dels temps.