Resten poc més de vint-i-quatre hores per a què el València visite Old Trafford i no deixe de somniar amb què per primera vegada en la història, el conjunt blanc-i-negre serà capaç de derrotar al Manchester en competició oficial. I no en una qualsevol, no en la millor del món a nivell de clubs
VALÈNCIA. No sé com està vosté però jo, benvolgut/da lector@, tinc eixe cuquet a la panxa que sols apareix quan s'acosta un partit gran. Gran de veres. Resten poc més de vint-i-quatre hores per a què el València visite Old Trafford i no deixe de somniar amb què per primera vegada en la història, el conjunt blanc-i-negre serà capaç de derrotar al Manchester en competició oficial. I no en una qualsevol, no en la millor del món a nivell de clubs. Que els hòmens de Marcelino donaran la campanada a les illes britàniques i que, fins i tot, seran ells els que acaben per afonar a Mourinho i forcen la seua destitució. S'imaginen? Ja estic veient els titulars de la premsa internacional: “El València conquerix Old Trafford i es carrega a Mou” o “Mou és història després de l'exhibició del València”. Que és difícil? Doncs sí, però no impossible. Perquè en el futbol, com en la vida, (quasi) res ho és. Ara bé, per a aconseguir que ocórrega, el primer que hem de fer és creure en ell. I jo, superada l'última setmana a la Lliga, me'l crec. Especialment després de la victòria del dissabte.
Perquè despús-ahir, el combinat del Cap i Casal va botar a l'herba d'Anoeta amb l'únic objectiu de sumar el seu primer triomf de la temporada. Fora com fóra. Buscava un punt d'inflexió. El seu. Aquell que li permetera canviar la dinàmica d'una campanya en la qual tot el que podia eixir malament, estava eixint malament. Fins que va aparéixer Neto. Perquè de no haver sigut així, em dóna a mi que hui ja hauríem escoltat i llegit en més d'un lloc i de dos la paraula 'crisi'. Tant de bo, la parada del brasiler al penal de Willian José puga marcar un abans i un després. Que el peu salvador de l'internacional amb la canarinha siga recordat d'ací a unes setmanes, d'ací a uns mesos com el moment en el qual l'equip tornà a alçar el vol. Salvant les distàncies i sense ser voler demanar tant -o sí- com aquell gol de Mendieta que en desembre del 1997 li salvà el cap a Ranieri quan la seua destitució en el temps de descans estava decidida. I sabeu en quin estadi va tindre lloc tot allò? Segur que molts/es haveu encertat: a Anoeta. La diana de Mendieta li va fer un gir de 180 graus a una formació que va passar en la jornada 15 de lluitar per allunyar-se de la zona del descens a classificar-se per a la Intertoto i, un any després acabar entre els quatre primers i guanyar la Copa de Sevilla.
El futbol són moments i a Sant Sebastià, tal volta, hàgem viscut un d'ells. Qualsevol purista d'este esport que tant ens apassiona ens miraria amb mala cara i ens diria que una anàlisi tan simple no se sosté per si mateix. Però que volen que els diga, jo sí crec en estes coses. Ara bé, de la mateixa manera afirme que el que sembla l'inici de la reacció del València no és casualitat. Ni de bon tros. Res més lluny de la realitat. La bona imatge donada davant el Celta tot i l'empat final de Iago Aspas i la victòria a Guipúscoa són fruit del treball constant. De ser fidels a una idea de jugar, a una idea de fer les coses, inclòs quan la maleïda piloteta deixa d'entrar. I sovint, açò no resultat gens senzill. Aguantar les crítiques des de l'entorn -premsa i aficionats- i no dubtar del camí parla ben a les clares de la personalitat del cos tècnic i de gran part del vestidor. Que tenen algunes qüestions que matisar? Per descomptat. Però al mateix temps saben el que volen. I saben transmetre-ho.
Parlant de transmetre, em quede amb dos noms propis: Geoffrey Kondogbia i Francis Coquelin. Oh la, la els francesos! Com els he trobat a faltar! Amb ells sobre el terreny de joc, el conjunt blanc-i-negre sembla un altre. Eixa garra, eixa intensitat, eixe caràcter guanyador i el seu indubtable talent futbolístic augmenten el nivell competitiu de l'actual València en un percentatge que ni tan sols sóc capaç de calcular. Entre altres coses perquè amb ells dos sobre el camp, l'equip pot pressionar més amunt, pot furtar en posicions més avançades i així utilitzar l'art del contracolp que tants èxits li atorgà la passada campanya i que enguany havia desaparegut. Quan el València corre, els seus jugadors somriuen. S'ha comprovat en estos dos últims compromisos. Ara falta millorar en l'encert i Old Trafford no sembla un mal escenari per a fer-ho. Que tremole Mou!