El que Parejo vulga

VALENCIA. A vegades, el futbol és més simple del que sembla. Entre tots ho fem molt complicat. Massa, diria jo. Els que coneixen este món des de dins solen assegurar que aquest és un esport de migcampistes. Que ells manen. Les lloances són per als davanters i les crítiques acaben per assenyalar en diverses ocasions als defensors, però al cap i a la fi, tot passa per la medul·lar. Pels bons, es sobreentén. Els jugadors del centre del camp amb capacitat per a carregar-se el pes de l'equip a la seua esquena són cada volta menys. Una espècie en extinció. Trobar en el mercat un futbolista amb estes qualitats no és fàcil. I quan una direcció esportiva el localitza o és inabastable a nivell econòmic o ja ha arribat tard. És el que li ve succeint al València al llarg dels últims anys amb el 'cas Dani Parejo'. Tots els estius es planteja una possible eixida i sempre acaba per quedar-se. Fins i tot, en juliol de 2015, quan Nuno era l'home totpoderós de l'entitat, el de Coslada va ampliar el seu contracte per cinc temporades.

S'ho havia guanyat dins del terreny de joc. Així vaig pronunciar-me aleshores i així em reafirme hui. Dotze gols i vuit assistències eren estadístiques de líder. De pes pesant. De futbolista important. Però tot i els seus números, les pèrdues incomprensibles de pilota afegides a la seua manera indolent de córrer per l'herba han provocat una falta de comunió evident amb la graderia. Parejo, tot i lluir el braçalet de capità, mai ha aconseguit tindre la benedicció de Mestalla. Mai. Ni tan se vol quan li eixia tot bé. Una situació, la de la relació amb els aficionats, que ara fa uns mesos ja no va poder suportar. Ell va dir prou. El madrileny va forçar per anar-se,n al Sevilla. I va equivocar-se. Va convertir-se en l'exemple del que no s'ha de fer com a professional. La -poca- raó que haguera pogut tindre la va perdre passejant-se en els entrenaments i en els partits de la pretemporada. Altra qüestió és saber si a ell li van prometre una cosa i després el club la va incomplir. O no. Però això si vol que ho conte el mateix protagonista.

Però deixant este episodi a banda, Parejo és una peça imprescindible per al València. I no ho dic jo, l'asseguren els números. Estos no es discuteixen, es comproven. I les estadístiques arrepleguen que Dani ha disputat els últims quinze partits complets. Els vuit amb els quals va concloure la temporada anterior i els set de l'actual. L'ex del Getafe ha sigut fixe per a tots els entrenadors que han passat per la banqueta xe des de l'arribada de Valverde. Per a tots. Parejo i deu més. I, ens agrade o no, ell ha sigut sempre el reflex de la situació del València. Quan Dani ha estat al seu millor nivell, l'equip ha competit amb els millors, però quan el de Coslada ha donat una mala versió, el conjunt blanc-i-negre mai ha estat a l'altura. O quasi mai. Quants partits recordeu en els quals Parejo haja estat malament i el València haja guanyat? Molt pocs. Pràcticament cap. El futbol és dels migcampistes i en Mestalla, de Parejo. Per a bé i per a mal.

I és de veres que d'un temps a esta banda, la seua millor versió és més un record que una realitat. No obstant això, el '10' té una virtut que el fa diferent. Mai s'amaga, sempre demana el baló. Sempre. El cuir no li crema. Tampoc quan es desquicia. S'oferix, s'oferix i es torna a oferir per molts xiulits que escolte. I, per suposat, no negocia l'esforç. En molts caps de setmana és el jugador que més quilòmetres recorre al llarg del compromís. Concretament amb una mitjana de 10,73 per partit. I malgrat tot li ha tocat suportar a impresentables, que diuen ser aficionats del València, que li insultaven dient que era “un gos”. Què atrevida és la ignorància!

Ara bé, apartant les filies i les fòbies que envolten la seua figura, el debat és un altre. La pregunta és si Parejo és o no el migcampista idoni per al combinat blanc-i-negre. Si ha de ser el seu cervell. O si el perfil de jugador que necessita el València per a la seua línia medul·lar hauria de ser ben diferent. És qüestionable, sense dubte. Però si els diversos responsables esportius ho han valorat, massa estan tardant en prendre la decisió de canviar el rumb de l'equip. O com deia a l'inici d'este article, quan l'han trobat, no han pogut pagar-ho. Així que mentre el migcampista de Coslada defense la rata penada en el seu escut, el València serà el que Parejo vulga, el que Parejo puga. Serem el seu reflex.