El relleu de Miguel

VALÈNCIA. El de Petrer és l’únic pilotari alacantí que ha guanyat l’Individual d’escala i corda en els 35 anys de la competició. Pere Roc II i Giner aspiren a repetir enguany la gesta.

L’entorn ens marca el camí. Sense adonar-nos, factors com el clima, l’orografia, la concepció de l’espai-temps o les relacions socials establertes allà on ens criem influeixen de manera decisiva en la nostra personalitat i, per tant, en el nostre futur. Circumstàncies que no es poden triar ni controlar, però que ens defineixen. Per això, entre altres raons, els campions naixen on naixen. Vinalesa, Massamagrell, Faura, Genovés i València són els cinc municipis valencians (de la província de València) els quals poden presumir d’haver vist nàixer guanyadors de l’Individual d’escala i corda. Este selecte quintet de poblacions, amb la tradició de la pilota adherida als seus carrers, suma l’escandalosa xifra de 34 títols del mà a mà en les 35 edicions que s’han disputat del campionat, en marxa des de 1986.

Tanmateix, malgrat el poder incontestable que aplica la geografia, de tant en tant, com per reproducció espontània, una ànima rebel brota arreu del món disposada a plantar cara el destí. Almenys, a intentar desviar, a la força i contra tots els elements, el rumb natural previst per al seu viatge vital. És el que va fer l’únic pilotari de les comarques alacantines, l’únic jugador nascut a l’altra banda de la línia que delimita la província de València, que va alçar el trofeu de campió tres dècades i mitja després del primer mà a mà. Només ell. Només Miguel González Marín. Només Miguel de Petrer ho va aconseguir.

El seu acte de rebel·lia va fer-se efectiu amb plenitud el 17 d’octubre de l’any 2010, en la Ciutat de la Pilota de Moncada. Aquell dia i en aquell trinquet, Miguel, “el xiquet de Petrer”, va derrotar Soro III en la final de l’Individual d’escala i corda trencant el statu quo de la gran competició de la pilota professional. Fins eixe moment, mai un jugador d’Alacant havia inscrit el seu nom en el quadre d’honor del mà a mà. Un fet inèdit i insòlit el qual, onze anys després, no ha tornat a passar.

I no és per casualitat. Si Miguel va guanyar l’Individual és perquè va saber jugar contra els seus rivals i, sobretot, contra el mapa. Perquè a més d’enfrontar-se a figures com Álvaro, Genovés II o Soro III, el batallador pilotari de Petrer va haver de desafiar la carretera. Des de Petrer als habituals trinquets del circuit professional de l’escala i corda, Miguel va sumar cada temporada més de 50.000 quilòmetres d’asfalt. Hores i hores al volant camí de la partida. Hores i hores al volant camí de casa amb la victòria o la derrota a la motxilla.

Fins i tot, més pesada que la distància física va ser la distància emocional, la psicològica. La que suposa jugar, quasi sempre, sense l’alé dels teus, la de notar que l’escala del trinquet recolza més el rival, encara que només siga per una simple qüestió de proximitat, o la de no poder allargar la tertúlia després de la partida per a no arribar a les tantes al llit. La distància de sentir-te sempre lluny de tot.

Amb tot, la victòria de Miguel en 2010 va ser una gesta amb forma d’oasi que va regar de felicitat l’assedegada afició de les comarques alacantines, des de les Marines a les terres del Vinalopó passant pel Comtat i l’Alacantí. Miguel de Petrer va acabar amb la dictadura “valenciana” del mà a mà d’escala i corda i va demostrar que a Alacant hi havia alguna cosa més que el joc a ratlles, les llargues, la perxa i la palma. Hi havia vida més enllà del carrer.

Per tot això, el triomf de Miguel va ser un acte de rebel·lia contra els esquemes geogràfics al trinquet, una injecció d’autoestima per als que lluiten contra el destí. Un primer pas d’una revolució, a l’espera d’un successor a l’altura del repte. I malgrat que Petrer ha vist créixer un altre pilotari de nivell com Álvaro Francés, el cert és que Alacant no ha tornat a celebrar cap títol Individual. Fins ara. Perquè enguany, onze anys després, dos jugadors aspiren a modificar el guió instaurat en l'última dècada i agafar el relleu de Miguel en el mà a mà. No ho tindran fàcil.

D’una banda, Pere Roc II, qui espera rival per a les semifinals després d’imposar-se el dimecres a Marc de Montserrat (60-50) en una partida de poder a poder a Guadassuar. El pilotari esquerrà de la Marina Baixa ha demostrat que està en forma i no és cap nouvingut a la competició, en la qual ha acaronat la glòria en dues finals (2017 i 2018). Als seus 28 anys reuneix la saviesa d’un veterà i la il·lusió irreductible d’un pilotari entregat. El seu contrincant sorgirà del duel entre De la Vega i Soro III, demà diumenge a Massamagrell (18.30 h.).

D’altra, en la part oposada del quadre del torneig, Marc Giner. El jove jugador de la Marina Alta s’enfronta esta vesprada a Puchol II, vigent campió i principal favorit al títol, al trinquet de Pedreguer (18.30 h.), en un duel que ha alçat una expectació superlativa entre els aficionats de la comarca. Giner ha encés l’esperança de Murla, el seu poble, ben representat esta vesprada a l’escala per tal d’acompanyar el seu jugador en esta atractiva partida. El guanyador se les vorà en semifinals contra Genovés II o José Salvador, els quals es jugaran la seua presència en semifinals demà a Xàbia (11.30 h).

Pere Roc II i Giner, Giner i Pere Roc II. Ells són, de moment, els únics candidats a prendre el relleu de Miguel i demostrar, més d’una dècada després, que els campions del mà a mà naixen on volen i que la primera partida que han de guanyar és contra el destí.