Félix, el 'Gran Reserva' del Trinquet 

VALÈNCIA. Els vins, els bons vins, milloren amb el pas del temps. En contacte amb l’oxigen guanyen complexitat, perfilen aromes i defineixen sabors. Maduren. I alguna cosa semblant ocorre amb els pilotaris, amb els bons, sobretot si poden presumir de denominació d’origen. És el cas de Félix Peñarrubia, Félix de Dénia. Sobrepassada la frontera dels quaranta (va complir 41 en novembre), el mitger de la Marina, com els bons vins, ha augmentat les seues virtuts amb el suau però inexorable pas del temps fins a convertir-se en el “gran reserva” de la pilota professional. Un clàssic, un fixe en les ocasions especials.

Esta vesprada, a partir de les 18.00 h., el pilotari denier tornarà a preparar-se les mans (afirmen els que més entenen que és un dels jugadors que millor sap protegir-se-les) per a participar, al costat de Marc i Nacho, en la final del Trofeu Mestres - Ciutat de València al trinquet Pelayo. 

I no és cap sorpresa que Félix estiga a un pas d’alçar el plat amb el qual es corona els jugadors més regulars de la temporada. Félix, a diferència del que pateixen els professionals quan van sumant anys i perdent facultats, s’ha consolidat com un fixe indiscutible en les grans cites. En les partides importants de Lliga, de Copa i en les competicions per equips més preuades del circuit, els seus colps marquen la diferència. Des de fa temps. 

Fins ara, el més habitual era que els pilotaris més majors, a mesura que acusaven un lògic descens del rendiment, passaven a jugar acompanyats per noms de més nivell per anar desapareguent, de forma progressiva però imparable, dels cartells. Així fins desembocar en la retirada. Félix, tanmateix, és l’excepció que confirma eixa norma no escrita. La resistència que desafia la ciència. No es podria explicar d’altra forma que fóra capaç de guanyar la Lliga en 2003, amb 24 anys, i que revalidara la condició de campió en 2019, 16 anys després.

 El secret? “Sempre m’he cuidat molt. Sense cuidar-se no pots tindre una carrera esportiva duradera. Pots tindre anys bons, però tindràs daltabaixos. També deu haver-hi alguna cosa genètica, perquè és estrany que mai haja tingut cap lesió al braç o als genolls, cap lesió de gravetat. Tinc el braç elàstic i no utilitze la potència al cent per cent quan colpege”, explica Félix, qui es nega a desvelar la fórmula màgica. “L’únic ingredient és l’amor a la pilota. El més difícil de jugar amb 41 anys és tindre la il·lusió de quan en tens 20. I sí, clar que hi ha èpoques en les quals et cremes, perquè en la pilota com més jugues més t’apreten i més perds. Però la pilota és el més gran”, remata el mitger. 

Un quart de segle ha passat des que aquell jove jugador de la Marina s’estrenara al trinquet sense saber on arribaria. “Tècnicament he passat de ser un jugador més jove, de molta pegada i que feia ‘fallos’ a ser un jugador que ha polit moltes errades. Amb el temps he millorat el joc de cames, em col·loque millor, temple més les pilotes, sé quan girar-la a l’escala… Trie millor”, afirma Félix, qui ha perdut el conter de les més de mil partides que deu haver disputat en les últimes dues dècades.

Des de la seua posició, al mig de la canxa, el pilotari de Dénia observa un dels fenòmens preocupants en el trinquet actual. On està el relleu dels grans mitgers? “El mitger no està dignificat. Sempre es parla dels restos, els quals estan millor valorats. I així, la referència per als xiquets són els restos, començant pel meu fill, que ja m’ha dit que vol ser rest. De la saga de mitgers de fa anys només en quedem quatre”, analitza Félix. Ell, en canvi, es manté en forma. Fins i tot en esta temporada tan estranya que ha portat un llarg període sense jugar. “Amb 41 anys tinc ganes de disfrutar de la pilota i este ‘paró’ per a mi és temps que em lleven de jugar. És menys temps que em queda per a jugar”. Esta vesprada ho farà en la final del Trofeu Mestres. “La partida serà molt dura, però tinc bones sensacions amb el meu equip. En la semifinal la pilota no ens caminava i la falta de ritme es nota en les primeres partides, però ens vam compenetrar bé”, assenyala Félix. De segur que no serà la seua última final. “Em trobe bé físicament. Em veig per a durar deu anys més. No sé quan vindrà el moment en el qual el braç anirà a menys. És llei de vida. Però ahí estan Sarasol II, Grau o Dani, els quals van estar molt bé després dels 40”, conclou el veterà mitger de Dénia.

Félix, com els bons vins, com el “gran reserva” del trinquet, es destapa esta vesprada al trinquet de Pelayo en altra ocasió especial. Una altra partida, una altra final en la qual brindar pel seu joc. Ja en van unes quantes. I les que queden.