Després de la guerra va canviar La Catedral per Mestalla i la llegenda roig-i-blanca va mutar a mite blanc-i-negre. En l'estiu de 1940 el València el va fitxar per 50.000 pessetes, una quantitat astronòmica en plena postguerra per un jugador que passava de la trentena. Ací va viure els seus últims anys de glòria
VALÈNCIA. Esta vesprada el València jugarà a Bilbao contra l'Athletic, no pot haver millor moment, en esta temporada del centenari, per recordar la figura de Guillermo Gorostiza “Bala Roja”.
Va debutar en Primera amb l'Arenas de Getxo, després, mentre feia la mili, va jugar al Racing de Ferrol, abans de passar a l'Athletic Club de Bilbao.
Les seues incursions per la banda esquerra de San Mamés el van convertir en llegenda. Jugador ràpid, golejador, però per damunt de tot regatejador. El que més li agradava era encarar als seus defensors i superar-los amb la seua portentosa habilitat técnica. Quatre Lligues, altres tantes Copes i dos trofeus “Pichichi” resumeixen la seua trajectòria amb l'equip basc.
Després de la guerra va canviar la “Catedral” per Mestalla i la llegenda roig-i-blanca va mutar a mite blanc-i-negre. En l'estiu de 1940 el València el va fitxar per 50.000 pessetes, una quantitat astronòmica en plena postguerra per un jugador que passava de la trentena. Ací va viure els seus últims anys de glòria.
Si a Bilbao va ser part d'una davantera amb Lafuente, Iraragorri, Bata i Chirri recordada pels aficionats bilbaïns, que podem dir de la que va formar a València junt a Epi, Amadeo, Mundo i Asensi. Ells cinc conformaren la línea ofensiva que més glòria ha donat al València FC/CF en els seus quasi cent anys d'història. La "davantera elèctrica" amb la que els valencianistes guanyaren la copa de 1941 i les lligues de les temporades 1941/1942 i 1943/1944.
Malgrat que Gorostiza ja no era tan veloç, ni tenia l'agilitat de quan militava a l'Athletic, continuava conservant eixa mescla d’habilitat, genialitat i precisió que el feien desequilibrant i letal de cara a la porteria contrària. Amb 37 anys complits, una edat més que elevada per a l’època, va deixar el València després de sis exitoses temporades on va marcar 110 goles en 170 partits.
Però, en el nostre protagonista convivien tres personalitats molt diferents, per una part el geni amb el baló en el peus, per altra l'esperit rebel que el va acompanyar durant tota la seua vida, que li va fer declarar-se en rebeldia quan jugava a Getxo, desesperar a la seua família, desertar de la selecció d'Euskadi en plena Guerra Civil, allistar-se a l’exèrcit franquista i sobretot una tercera autodestructiva que el va conduir a la beguda sense mesura.
Gorostiza va ser l'antecedent d'altres extrems esquerrans que també varen viure al límit. Garrincha o George Best foren els seus alumnes més avantatjats. En els tres casos l'alcohol i els excessos es van convertir en els seus inseparables companys. La festa, la nit i el descontrol pogueren amb el brasiler i el britànic, però el basc, gràcies a les seues prodigioses condicions com a jugador va poder mantenir-se en actiu fins passats els quaranta anys, entre altres coses per la necessitat econòmica. Sempre ens quedarà el dubte de saber que haguera sigut del gran “Goros” si haguera sabut cuidar-se.
Pocs mesos abans de la seua mort, un envellit Gorostiza, va participar en la pel·lícula documental “Juguetes rotos” dirigida per Manolo Summers. En ella es rescataven les històries vitals de persones que en la seua joventut havien sigut molt populars i que amb el pas dels anys havien passat de la fama i la fortuna a l'anonimat i la penúria.
“Bala roja” va morir en 1966, als 57 anys d'edat, encara que físicament semblava molt més major, en un sanatori per a persones malaltes i sense recursos. Gorostiza, el millor extrem esquerra del món de tots els temps, com el va definir el president valencianista Lluís Casanova, va morir oblidat pel país que tant l'havia idolatrat. Afortunadament els valencianistes no l'han oblidat i generacions darrere generació continuen recordant als Epi, Amadeo, Mundo, Asensi... i Gorostiza.