Grades i passió per a salvar el futbol

VALÈNCIA. Vinga criticar a Madrid i Barça i acabem com ells. Bavegem per a què els mitjans ens regalen a diari la ruromologia –certa, inventada, dirigida– del mercat de fitxatges. I estem només a 15 de maig! Ja tenim on fire a tots aquells que vibren amb la compra-venda, tant o més que amb un gol i una victòria. Cada any comença abans la febra. Ja tenim la serp multicolor, més excitant que les bicicletes, el mercat de dijous amb expectatives desbocades, la tomata futbolera, l'exposició pública de virtuts, defectes i exigències dels jugadors.

També en Orriols, per descomptat, ja amb noms damunt la taula… i això que encara no hem obert el debat sobre el Llevant que voldríem per al futur, per a no repetir els erros, tan obvis, d'esta campanya. Encara no hem decidit si és millor i més barat una aposta per futbolistes de perfil mig de la pedrera, que conformen la base de l’equip, i una inversió major i més específica per a cobrir les grans carències.

No hem obert debat encara perquè consideràvem que era honest i sensat deixar acabar la Lliga. Ens queden dos partits importants: un en què es juguen la vida Getafe, Valladolid, Elx, Eibar, Osca i Alabés. Seria molt lleig que els implicats no constataren que el Llevant ha botat al Coliseum amb la responsabilitat de saber-se jutge. L’altre, davant el Cadis, amb l'alicient de tornar a tindre granotes en les grades. 5.000 llevantins en el nou Orriols, més d'un any després d'aquell empat front al Granada. Representaran l'esperança que açò reviscola perquè sense la passió de les grades el futbol no és res.

L'experiència pandèmica hauria d’aprofitar per a què espavilaren de Tebas a l'últim utiller. Un altre futbol és possible, tenint com a centre a l'hincha; no a l'espectador. Hi ha un conflicte de concepte, obert fa temps: la Lliga vol clients. I el futbol necessita aficionats. L’erro de càlcul de Tebas –que no han comés la Premier ni la Bundeslliga– pot matar la gallina dels ous d'or. Així d'important s'antoixa la tornada de gent a les grades, més enllà del potentíssim símbol que representa. En Orriols i en tot el planeta futbol la grada ha de reivindicar el seu rol central i esclafar les pretensions dels enemics del futbol, dels apòstols de l’espectacle buit de sentiment.

S’hauria d'haver tornat abans, com en altres àmbits, sobre la base de la seguretat, però no s'ha fet amb el deport, on per motius obvis (sobretot a l'aire lliure) era molt més senzill. La Lliga ha mostrat zero interés en pressionar a les autoritats com ha fet Salva Gomar (FVF) per a defendre, de forma encomiable, el futbol-base i l’aficionat. Per què? Crec que coneixen la resposta: perquè Tebas & friends creuen que el futbol pot créixer d’esquena a l'aficionat.

No és el cas del Llevant. Amb els seus defectes i marge de millora, el club ha destacat, en l'última dècada, per mirar pels seus i créixer sobre els fonaments de la grada, amb l'aficionat com a pedra angular al voltant del qual pivota tot. I el millor exemple és la inversió per a remodelar la llar de tots els llevantins. Eixa casa que inaugurarà este diumenge de matí amb públic el Llevant femení, la secció més llorejada de l’entitat, i el divendres que ve el primer equip, front al Cadis.