X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

OPINIÓN

Homenatge a Cúper

9/10/2019 - 

VALÈNCIA. No sé molt bé com articular esta idea. Com sempre, durant els parons, guarde este espai per a assumptes de l'ànima i trencar un poquet amb la crudessa de l'actualitat. Però mentre trace dites línies no paren de rebotar noves imatges amb les indignitats del passat dissabte. Personatges miserables ocupant la llotja, decidits a fer història de la pitjor classe.

Cal ser molt crack per a liquidar d'eixa manera la pau, la unió, i la felicitat que es van llaurar el passat curs. D'aconseguir, quan ja ningú recordava l'existència de Meriton, estant ací parlant de si Maxi aaaah, o si Maxi oooooh, que tot girara d'eixa forma. Així són ells, no ja una colla d'incompetents sense rival, que també, sino a més, com demostraren esta setmana, mala gent. Personatges que només es mouen per enveges i odis.

La sort que tenim, almenys els que abominem d'eixa estupidesa de la new era, que no pretén altra cosa més que esborrar tot l'anterior a 2014, és comptar amb un passat, i una memòria, que exerceix de refugi per a les tempestes de guano que assolen Mestalla des de l'arribada de Singapur.

Ajuda a reconèixer les bones persones que van poblar Mestalla. A aquells que honraven el càrrec que ocupaven. I els moments de felicitat que van teixir al seu pas. A entendre que no cal resignar-se a açò, perquè açò no és el VCF.

Entre eixes gents, per l'efemèride que ens ocupa, emergeix una de les figures més oblidades de dit periple: Don Héctor Cúper. El pare del millor inici de segle que es podia imaginar. Un home al que només li agrada entrenar. Tant, que li és igual el catxé, el prestigi o els egos. Va on el volen, siga on siga. Algú del seu pedigrí, amb una capacitat d'elecció més elitista, haguera dibuixat una carrera europea per grans banquetes. Però ell, com Ranieri, és d'altra espècie. Si el crida Uzbekistan, va. Si el crida Egipte, va. Si el crida l'Aris de Salónica, va. Si el vol l'Inter o el Betis, va.

I ara que el pròxim mes de maig es compleixen 20 anys de París, com es van complir al juny de Sevilla, no estaria de més rescatar-lo de l'oblit. Llevar-li la pols a una figura a la qual es va arraconar de manera incomprensible sent l'únic que et va portar a cotes tan altes. Al punt, que en l'imaginari col·lectiu aquelles finals perdudes de Champions es comptabilitzen quasi com un títol real.

És el senyor amb el qual hem vist, de gener a maig de 2000, jugar millor que mai al VCF. Amb una lluentor incomparable. Una plasticitat inigualable. Un torrent de futbol sense precedents a la memòria del ratpenat. Evocant en Mendieta-Farinós-Gerard a la 'media gloriosa'. Sent aquell equip que tomba gegants, i ens ha fet volar alt.

Però un dia va marxar, i fins a hui... Ni tan sols un aplaudiment en les escasses ocasions en les que va tornar enrolat en altre equip.

En els calius del centenari, és un bon moment per a, aprofitant les dos dècades de París, tornar a ajuntar a tots aquells, amb Cúper al capdavant, i fer-li l'homenatge que sempre va merèixer i que mai li vam donar. De reconèixer-li el seu extraordinari treball, ja que entre altres coses, va ser pioner en molts conceptes dels que ara s'entenen com a moderns, o avançats. I sense el qual les lligues de Benítez no s'explicarien.

Però per a tal fet faria falta tindre un club, un que sentira orgull pel seu passat, i respecte pels seus herois. No una entitat dirigida per gent que repudia tot lo que no olore a ells.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email