Hui no entre

VALÈNCIA. Per aquella parada de Pereira en la final de la Recopa, el primer partit que recorde. Pel gol, miraculós, de Tendillo, escoltat per la ràdio a casa del meu iaio. Per aquell diumenge esperant una victòria del Betis a Cadis que mai es va produir. Per un València-Castelló, de Segona, el meu primer partit a Mestalla. Pel partit contra el Recre que va significar l'ascens matemàtic i el retorn a Primera. Per aquella remuntada al Madrid, en el descompte, viscuda a l'antiga general de peu. Per l'acció comprada, molt abans de tindre el passe. Per la dignitat d'Arturo Tuzón. Per la primera samarreta del València que em vaig comprar la temporada 92/93. Per la il·lusió per poder tindre un passe arran la ampliació de Mestalla. Pels dos viatges a Madrid per vore la final del 95, encara que estava en plena època d'examens. Per la Lliga d'Aragones que, encara que no la vam guanyar, la somiàrem fins el final. Pel “míreme a los ojos”. Per la mítica pancarta de l'”equipaso al batacaso”. Pels “Claudios” López i “Rinaldi”. Per la pilota flotant al córner de Yaroslavl. Per la Copa del 99, el “probe Miguel” i les llàgrimes per trencar una llarga travesia pel desert. Per les dos nits dormint a les portes de Mestalla, els tres dies de “permís” en el cole, i el viatge a París. Per San Siro, l'aventura de les entrades perdudes i el segon “permís” en el cole. Per Rafa Benítez “el cordovès” i una Lliga després de 31 anys. Pels dos mesos que “nos quedan de aguantarnos”. Pel doblet del 2004 i les sis hores viscudes a Goteborg. Pel sopar de “sobaquillo” al Club Nàutic de Mónac siguent supercampions d'Europa. Per no haver-me avorrit amb Quique. Per no vendre les meues accions ni a Roig ni a Soler. Per encara no saber de què hi havia que donar-li les gràcies al tal  Juan. Per la felicitat d'Angelet i Adelaida en la Copa del 2008. Per no haver-li comprat cap moto a Aurelio ni a Amadeo. Per votar en contra de la venda del club. Per la dupla Marcelino-Mateu. Per haver gaudit de l'any del Centenari. Per estar contra el màxim accionista, que no propietari, i de l'okupa que el representa. Per ser un “falso aficionado”. Per haver asistit a les tres grans mobilitzacions organitzades per les plataformes opositores. Per cridar clar i fort “Lim go home” en cada minut 19. Per la darrera final contra el Betis i el sentiment de pertinença que ens va unir, molt més, a este club maltractat i desatès. Per aplaudir la col·locació del cartell “LIM OUT” enfront de la ciutat esportiva de Paterna.     

Pels molts partits viscuts amb Andrés i Arturo a les nostres localitats de Mestalla i per altres camps del món. Per les xarrades amb Pepelu durant els partits i ara també amb Amparo i Pablo. Pels nostres companys de grada: per la família del nostre particular “Ranieri”, pel madridista camuflat, pel qui cada poc de temps venia amb una xica diferent i ens tenia marejats, per “la senyora” que per molts anys que passen continua sense tindre ni idea de futbol, pel qui no podia vore a Mendieta, pels del Madrid que en el descans del 6-0 xafaren els puros i se'n anaren del camp. Pel col·lectiu “Últimes vesprades a Mestalla”. Per Xoi, Pep, JC, Rober, Jesús, Pablo, Disi, Carlitos, JR, Tonet i Fran. Per “Sarrià”, “Tornaran” i “Bronco y copero”. Per Rafa i “La balada del bar Torino”. Per Vicent i “Nosaltres som el València”. Per la colla del Club 1919. Per Elvira Roda, Paco Rius, Jorge Iranzo i Jaume Ortí. Per Javier i Merchina. I per la professionalitat de Juan.

En definitiva, per tot el que he viscut amb el València i pels qui estaven, pels que continuen i pels qui vindran. I sobretot, per les llàgrimes de felicitat de Pau al Villamarin, al 2019, i les de tristesa i orgull de Borja, enguany, a La Cartuja. Per tot açò i moltes més coses, per primera vegada en 24 anys, podent fer-ho, hui no entraré a Mestalla.