I no entràrem

VALÈNCIA. Ja s'ha acabat la temporada, una campanya, per al València, mediocre en la Lliga i que va crear molta il·lusió en la Copa. En poc de temps els equips ficaran en marxa el mercat de fitxatges amb les vendes i les compres de jugadors. Els clubs de futbol intentaran crear campanyes originals i cridar l'atenció de la premsa per sorprendre els seus seguidors amb l'objectiu d'augmentar el nombre de socis de cara al començament de la propera temporada, coincidint amb l'inici d'un nou projecte i de noves il·lusions. I ahí, és on els valencianistes trobarem més a faltar no tindre un club com el que ens mereixem, possiblement tindrem algunes sorpreses negatives en forma de vendes d'alguns dels jugadors més importants a nivell esportius i sobretot simbòlic. Jugadors que són part del nostre patrimoni cultural, ara que està tan de moda això de la cultura de club. Jugadors que han nascut i s'han criat amb l'ADN del València, molt abans que els okupes de Singapur es feren amb el poder accionarial, gràcies a tindre al seu favor, dins del club, a Amadeo Salvo i, en la Fundació, a Aurelio Martínez, dos desapareguts del panorama valencianí des de fa massa temps, el primer ocupat amb  l'Eivissa i  el segon amb al port.

Afortunadament, no tots són així. Hi ha molts seguidors que senten el club com una cosa pròpia; un sentiment que, de vegades, transcendeix els paràmetres de la lògica i la raó. Seguidors que perceben el València com una part important del seu univers simbòlic i emocional. I molts d'ells es manifestaren el dissabte passat a les portes de Mestalla, en una concentració lúdica i reivindicativa, reclamant l'alliberament del seu club i construint una identitat col·lectiva de resistència davant els sàtrapes que estan al capdavant de l'entitat. 

El que es va viure la vesprada del dissabte va ser una forma de compartir l'orgull i la identificació al voltant del club, a nivell esportiu, però també a nivell social, cultural i sentimental. Una identificació que, per a molts de nosaltres, transcendeix els colors o l'escut i acaba representant al nostre poble, a les nostres arrels, a les nostres esències i tot el que això implica. Algo que mai entendran els vinguts des de Singapur.    
Esta reacció d'identificació i amor per una entitat com el València, a les portes de l'estadi de l'avinguda de Suècia, el lloc que és el centre de les celebracions esportives més importants del club, va donar com a fruit una de les imatges més potents d'una afició protestant, de forma pacifica, contra els abusos que està patint.

Eixa vesprada, milers de valencianistes vam renunciar a entrar a Mestalla per vore al nostre equip i ens vam quedar al carrer per defensar-lo del seu màxim accionista, de l’indigne president que el representa i de la seua colla d'impresentable acompanyants. I, en una societat cada vegada més globalitzada, eixa imatge de l'estadi buit i el carrer ple d'aficionats, va donar la volta al món i va ser reproduïda, fins i tot, a països amb tan poca tradició futbolistica com els Estats Units, Canadà o Austràlia. I això és el que més mal li pot fer a Peter Lim i a l'entramat empresarial de Meriton Holding Ltd, el descrèdit de la seua gestió a nivell internacional.

Per últim, no puc finalitzar estes línies sense agrair a totes eixes persones que no entraren a Mestalla i aguantaren, des de molt abans de l'inici del partit, fins a la seua finalització, així com als col·lectius que participaren en la seua organització. Gràcies per no abandonar al nostre club.