I si hem de dimitir nosaltres?

VALÈNCIA. No es pot acusar de pitjor cosa a una afició que de no saber gaudir de res. Mai. I eixe premi, per desgràcia, té un guanyador fixe des de fa mooolts anys.

Massa valencianistes han mutat en una espècie d'amargat sense fronteres on per a ells res és pertinent, i fins a coses tan senzilles com l'èxtasi d'un gol al 93 els serveix per a generar atacs i controvèrsies entre les pròpies files. Per celebrar-ho.

Comprenc molt bé el nivell de frustració que existeix. Jo mateix ho patisc, més d'una vegada he estat temptat de deixar-ho i no tornar a veure un partit. Són prop d'onze anys, quinze tal vegada, d'una quantitat de pals i sense sabors que han fet que els nivells de paciència i tolerància estiguen sobrepassats; qualsevol cosa irrita ja.

Però esta actitud no deixa de ser perillosa. Ser una calculadora que només resta, d'aportar alguna cosa, són lloses i travetes. Tal vegada tampoc hem sabut llegir els temps. Potser no som la millor definició possible d'afició. Molts ho solucionen amb la fidelitat. Però açò va més enllà d'acudir a un recinte amb una actitud funcionarial.

En la pitjor etapa de la història recent, a una crisi que t'ha portat als límits de la supervivència, a qüestionar la teua pròpia existència com a club, lluny de generar una unió pétrea entre iguals, una exaltació dels valors comuns i d'afinitat cap a uns colors, el crack del 2008 va portar tot el contrari. Un salvatge nivell de desunió, trinxeres aferrissades, ferides i factures que s'arrosseguen durant anys i que a la mínima es pretenen cobrar amb ferotgia.

No són temps on la ponderació i l'anàlisi tinguen lloc, més bé ho són de tot el contrari.

Però no evita que diguem que hem d'acceptar que el futbol que hem conegut, i tenim al cap, així com el mateix València, fa molt que ha deixat d'existir. Ens movem per paràmetres que ja no casen en esta realitat. Estem demanant-li al xiquet que estudie mecanografia perquè tindrà millors eixides, quan estem en temps de la programació. Es colpeja un teclat d'igual forma, però són conceptes que no tenen res a veure entre sí.

Per això hui dia les coses ja no s'arreglen tirant a l'entrenador ni fitxant a dos jugadors. Miren, des de 2011 cap tècnic ha durat ací més d'un any, i açò només ho poden dir dos dels onze tastats. No és eixa la qüestió, mai ho va ser. És molt més profund i complicat.

Perquè entre altres coses, esta entitat viu atrapada entre dos mons. D'una banda estan els que gaudeixen de pressupostos de 700 milions d'euros (d'aplegar alguna vegada a eixes cotes necessitaràs decennis), i per altra, competeixes amb ens que porten més d'un lustre desenvolupant projectes sòlids, una idea apenes modificada en dos detalls, portant-los a situar-se entre un i dos graons per damunt teu. El teu desavantatge, amb uns en l'econòmic, i amb altres en lo esportiu, és significatiu en tots dos casos. Cal comprendre-ho per a saber que després del primer pas ve el segon, no el quinzè.

A un València que acaba d'eixir de la UCI li estem demanant que córrega una marató; quan hauríem de demanar-li que construïsca uns fonaments que li ajuden a alçar-se.

Comprenc que és difícil apel·lar a la paciència amb l'historial de desencantament que arrosseguem. Però és l'única manera d'eixir d'esta. Ja que no anem a tastar una inversió megamilionaria de 500 milions en dos anys en jugadors el camí és un altre. I eixe camí no passa per enviar-ho tot al fem només començar. O per pur capritx.

Tal vegada l'error fora que el curs passat isquera tan bé, quan tots esperàvem que fóra més com este. Una distorsió en la línia de temps que no hauria d'alterar el pla. I per a açò estan els dirigents, per a refredar situacions, per a fer ús de l'altura de mires, per a comprendre estes coses i no deixar-se arrossegar per la volatilitat de les passions. I també, per a mirar-li als ulls a la seua gent i parlar-li amb maduresa sobre les coses, no fer-ho només per a amagar-se en missatges irreals o regar-los les oïdes amb discursos que sempre se'ns tornen en contra.

No hi ha res que necessite més este club que pausa, un projecte. Amb totes les conseqüències. I més que res, necessita trencar amb eixa cultura del caos, a la qual estem tan acostumats que ja la veiem normal, al punt d'emprar a tres tècnics per any de mitjana en els últims set cursos.

Eixa via és la perniciosa, la que farà que la teua distància respecte a Sevilla i Atlètic, dos ens estables amb les idees clares, no faça més que augmentar i augmentar i augmentar.

Només hi ha un motiu que justificaria un canvi de tècnic. I seria tindre un vestuari trencat, enfrontat al seu entrenador, que este fóra un focus de conflicte amb jugadors i club. I açò no soles no ocorre sinó que estem a anys llum d'arribar a dit escenari. Estos xics pateixen, ho pateixen. Ho intenten. Es cauen, i tornen a alçar-se. No hi ha grup més honest, per tal, hi ha que estimar-los, i per tal, deurien rebre més recolzament general del que li donem.

Evidentment, hi ha moltes coses que explicar, clar que sí, i responsables que hauran de pagar per açò al final del curs perdent la pantagruèlica capacitat de decisió que tenen, però açò suposa un ajust al projecte, no la seua destrucció total.

En definitiva, hem d'entendre que no estem al 2004, ni de lluny. Enterrem-ho d'una vegada. Deixem la malenconia abans que ens mate. Es necessita una posada a punt que requereix començar de zero, abandonar la vista arrere i fixar-la d'una vegada cap a davant. I tal cosa es fa acceptant que açò no ha fet més que començar i que encara queda un dur camí que recorrer per a eixir del pou.