Igoa, Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza

VALÈNCIA. Aprofitant el partit de demà que enfrontarà al València i a la Real Societat, pot ser bon moment per recordar la figura de Silvestre Igoa Garciandía, jugador que va defensar les dos samarretes en els anys 40 i 50 del passat segle.

Igoa va nàixer al barri donostiarra d'Añorga, una barriada de caserios a les afores de Sant Sebastià, el 5 de març de 1920. Va iniciar-se com a futbolista a la seua ciutat en clubs modestos on no va tardar en destacar abans que la guerra civil es creuara en el seu camí. Acabat el conflicte bèl·lic, Igoa va fer el servei militar a València, on va continuar jugant. La seua brillant actuació en un partit amistós a Catarroja va cridar l'atenció del president de l'equip local que el va contractar. Però, poc després el València va fer-se amb el donostiarra. 

Futbolista ràpid i polivalent, podia jugar en qualsevol de les posicions d'atac.  A més, tenia una gran capacitat de salt que li permetia, també, fer gols de cap. Igoa va formar part del València de la "davantera elèctrica". En eixe fantàstic repoker d’atacants, format per Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza, hi hauria que sumar al nostre protagonista, indiscutible interior esquerra titular entre 1941 i 1950.

Amb el València va guanyar tres campionats de Lliga 1941-1942, 1943-1944 i 1946-1947; va ser subcampió en dos ocasions 1947-1948 i 1948-1949; va guanyar la Copa de 1949 i va ser finalista en les edicions de 1944, 1945 i 1946; el seu últim campionat amb els de Mestalla va ser la Copa Eva Duarte de Perón, precursora de l'actual Supercopa d'Espanya, de 1949. I amb la selecció espanyola va jugar deu partits, marcant set gols.  Va debutar el 21 de març de 1948, a Madrid, en un Espanya-Portugal (2-0) i l'últim va ser la derrota (6-1) a Rio de Janeiro, el 13 de juliol de 1950 contra Brasil en el Campionat del Món celebrat al país carioca.

A la seua tornada del Mundial es va negar a reintegrar-se al planter valencianista, encara que tenia contracte en vigor i es va quedar a Donosti per jugar a la Real. Una situació pareguda a la que va protagonitzar Epi un any abans i que poc després repetiria Eizaguirre. L'escàndol va ser tan gran que els estaments federatius futbolístics hagueren de regular el dret de retenció sobre els jugadors. Encara que el club valencianista tenia la raó administrativa, Igoa va jugar amb l'equip donostiarra on va aconseguir el subcampionat de Copa de 1951.

El 31 de maig de 1969, a Sant Sebastià, amb només quaranta-nou anys, va morir Silvestre Igoa. Un dels màxims golejadors històrics de la Lliga espanyola i un referent del València dels anys quaranta.