La boca i el cul

VALENCIA. Resa una vella dita que no es pot presumir de tindre la boca neta quan es té el cul brut. He dit ací més d'una vegada que tots -fonamentalment la premsa esportiva- coixegem d'algun peu. Tots defenem el nostre. Inclús alguns -que ho reconeixem obertament- intentem ser equànims a l'hora de comptar les coses que passen. I tot i això a vegades, més de les que toquen, ens equivoquem.

No obstant això, això no vol dir que tinguem una visió parcial o sectària de les coses sempre. Generalment qui més saca a lluir eixe desqualificatiu sol ser per trobar-se en la tessitura d'aquell altre vell refrany del "cree el ladrón que todos son de su condición”.

La realitat paral·lela que s'han encabotat a fer-nos creure la gent de València (bo, i a diaris com L´equipe o Il Corriere dello sport que van vore el mateix arbitratge d'Undiano que nosaltres -però això no interessa dir-ho) ha creat una exorcisme basat en la falsa superioritat moral de què alguns, pel fet de pertànyer a la premsa que seguix la informació de determinats equips, creuen tindre l'exclusiva.

La premsa de Barcelona, que va estirar el victimisme del penal de Guruceta en el 70 contra el Madrid i de la -certa i real- intervenció de Franco perquè Di Stéfano fora al club blanc, porta prou mal el fer un pas al front i reconéixer els seus punts febles. Ha acabat copiant els pitjors tics de la premsa de Madrid de la que tants anys es va estar queixant. Cada dia estan més prop dels mètodes productius del que Pep Guardiola perfectament va batejar com "la central lechera". Cada vegada, munyen millor.

No acaben de digerir que l'època del Barça modèlic -perquè s´ho guanyà- amb Guardiola al front i esportistes íntegres de la talla de Valdés, Puyol o Xabi ja va passar a millor vida. Aquella imatge dels "valors" davant del macarrònic Madrid de Mou, Arbeloa, Pepe o Cristiano és ja simplement un record, però cal ser valent per a assumir-ho. 

La premsa de Barcelona, no es talla a titlar a la premsa de València com a premsa valencianista per a desacreditar el missatge que no segueix la seua veritat.

Com deia en un principi, no es pot tindre la boca neta i el cul brut. No es pot pontificar des de la dignitat i sostindre que el teu discurs és l'única veritat i que qui no opina com tu és parcial i interessat. Hi ha qui no ens pot acusar de parcials Saben perquè? Anoten:

-"Figo es un provocador", portada de Sport 24 de novembre del 2002 (el dia del llançament del cap de porquet i la botella de whisky).

-“Robo. Así, así, así gana el Madrid”, portada de Mundo Deprotivo, 4 de març del 2001.

-“El robo del siglo”, portada de Sport, 4 de març de 2001.

-“Saqueo al Barça”, portada de El Mundo Deportivo 18 de febrer del 2012.

-“¡Qué robo!”, portada de Sport el 20 de setembre del 2013.

Podria continuar, però entenc que no cal fer-ho més llarg. I açò no és un "y tu más". Açò és simplement que abans de jutjar i condemnar, cal cuidar-se prou de poder sostindre eixa superioritat moral davant de qui jutges i no tindre tants morts en l'armari abans de fer-ho. Lliçonetes morals més falses que un telèfon mòbil extremeny, ni una.

Finalment, assenyalar este Barça ravaler i provocador en les seues misèries no és justificar al cafre-delinqüent que va llançar una botella d'aigua el dissabte. A eixe, tant de bo l´agafen prompte, li fiquen un multa grossa i no torne a xafar mai un recinte esportiu.

Això no lleva perquè els jugadors del Barça porten tres anys provocant a la grada de Mestalla quan celebren un gol. Intentar vendre la moto que denunciar les provocacions culés és justificar l'imbècil que va llançar la botella d'aigua és ser molt curtet, o molt parcial. O les dos coses.