La història interminable

VALÈNCIA. D'acord, comprem allò de que no ho volen acabar. Que mai volgueren. La llista de pegues i excuses, ahí està. Però i què? Des d'una lògica racional eixe estadi és difícilment abarcable. Pel seu disseny, pel seu cost, per la seua ubicació, pels seus serveis, per la teua situació...

Està bé llançar esta classe de globus sonda per a mesurar la temperatura ambiental i reafirmar-se en la postura de deixar caure la mole de ciment de Corts Valencianes. Però hauria d'existir més determinació i asseure's a parlar les coses seriosament en lloc de jugar com si foren xiquets. A voltes els dirigents són una agonía moral impressionant. Es suposa que estan per a liderar, per a prendre les regnes, però no fan més que amagar-se.

Supose que es deu a la necessitat de mantindre la mentireta.

En dit assumpte hauríem de partir de postures clares. Els hi ha a favor i en contra. En el meu cas el trasllat no em motiva res. I a més no sóc massa optimista en els beneficis que aportarà tractant-se d'un projecte desfasat que deixa de costat l'experiència del futbol.

La manera en què està dissenyat el finançament del bunyol d'or complica molt perquè les parcel·les no són rendibles al preu de la hipoteca. Part del deute seguirà acompanyant-te, havent d'augmentar-lo per a finalitzar-ho. I per a acabar, des de 2012, totes les administracions han portat el projecte a infinitat d'operadors per a cercar alternatives, i totes t'han rebutjat per l'escàs atractiu que li veuen.

Per açò les últimes notícies ens plantegen dos escenaris: Abandonar-ho fins que dins de 50 anys es donen les condicions per a la seua finalització o asseure'ns amb tots els agents implicats a plantejar solucions si no hi han ofertes convincents pels vells terrenys.

Perquè la qüestió no és si necessitem un estadi nou. Que sí. Sinó si necessitem eixe estadi en concret.

El debat és seriós. I apassionant, alhora que complex. Qualsevol opció, per mínima que siga, de revertir l'operació hauria de ser estudiada al mil·límetre. No estem per a més aventures. No és fàcil que els números quadren atenent els balanços de l'entitat. I ja sabem que tenim un amo que no s'implica en res que no siguen negocis en el verd. No podem comptar amb que solvente el forat amb una ampliació de capital. I què dir que ho acabe ell comprant Mestalla. A hores d'ara es tracta ja d'un més val perdre, que més perdre.

A més, hi ha consideracions que també solem ignorar. Quan es parla d'esta classe d'estadis només es venen meravelles. Però pocs, ningú en realitat, entra en les contres que impliquen. Primerament, cap club que s'haja construït un arena ha millorat l'estatus esportiu previ. És més, quasi tots s'han ressentit en endinsar-se en una crisi financera d'anys de duració. Tampoc s'explica que a Europa eixa classe de recintes no solen complir amb les expectatives. Entre altres coses perquè es construeixen sobre somnis, en lloc de projectar-se sobre estudis ajustats a la realitat.

Fins i tot en ambients tan cabals com l'alemany han donat problemes. El Schalke en esta dècada última va posar en risc la seua llicència en primera a causa de que l'explotació de les llotges i el catering no donava el que es va pensar que donaria, acumulant pèrdues milionàries durant anys. També allà ocorre un cas curiós amb el naming, en clara reculada. No soles pel muntant, sinó perquè les marques són reticents a estampar el seu nom en substitució d'un altre a causa de la petjada que han deixat els seus antecessors. Els aficionats es refereixen al seu estadi usant el nom de la primera, per costum. I els medis, inclosa la UEFA en el seu aparador, no publiciten marques comercials per conflicte d'interessos amb els seus propis patrocinadors. L'impacte és reduït.

A més no es té en consideració que la immensa majoria de clubs europeus, fonamentalment els grans, estan situats en ciutats que oscil·len entre els 500 mil i els 900 mil habitants. No tot és Londres.

Però més enllà d'açò, en la modernitat hi ha qüestions de més pes. El Nou Mestalla és fruit dels deliris d'una època de rajola i luxe. D'un futbol que ja no existeix. La manera de consumir esport està canviant, i a tenor de les dades pot canviar molt més. Recentment, la Bundesliga va donar a conèixer un estudi on afirmava que el 34% dels adolescents són incapaços de veure un partit sencer, perquè els avorreix. Prefereixen degustar jugades segmentades o highlights. I els majors, es queden a casa veient-ho per la tele. Amb tot açò, veient els estadis de soccer que estan florint a Estats Units, o l'exemple de la Juventus, hui dia seria més raonable fer recintes de futbol de menys de 60 mil espectadors, i sense tants kilates.

Per a rendibilitzar estadis d'altre calibre es necessita un estatus esportiu molt alt i continuat en el temps. Que no tens, perquè no ho has tingut mai. Fins l'Arsenal tingué problemes per a traure-li partit al seu estant a una de les capitals financeres del món i en la metròpoli més poblada d'Europa. Mai vos heu preguntat per què el club més rendible del planeta terra, el Man.Utd, mai ha dit de fer-se un camp nou, i només s'ha dedicat a remodelar i modernitzar el seu?

En aquella època s'entenien els arenes com un motor de creixement. Aventurant-se a ells els que no van trobar una altra manera de donar el salt. O els que no tenien estadi, dormitant en olímpics o municipals -cas alemany-.

Ara, eixe motor es diu televisió. És ahí, impulsat des de la gespa, mercè d'una bona inversió, on està la nova gallina dels ous d'or. Els arenes han quedat en un complement. Més sucre, més dolç. I no entrem en la transformació que pot patir el futbol en els entrants anys vint amb l'amenaça d'una Premier que ho absorbisca tot deixant a la resta com a granges de talent, o el naixement de noves lligues europees excloents molt millor finançades en premis e ingressos. Si et quedes fora, què fas amb un estadi així?

Per a l'assumpte del VCF no hi ha una solució màgica, ni fàcil, ni senzilla. És un quilombo de tres parells de nassos. Viu atrapat en una constant tela d'aranya. Llastrat per açò, incapaç de créixer pel mateix. Però alguna cosa cal fer. No podem encabotar-nos a acabar un camp a costa de la salut i futur de l'entitat, ni tornar a ensomniacions sense peus ni cap. Prou en risc ha estat ja. L'error va ser no saber entendre que el vertader problema del club era este, de rajola i bancs, i no no poder fitxar a jugadors per 30 milions.

Si no forem tan fàcils d'enganyar...

En fi. D'estar al 2005, pel context actual, l'aconsellable seria fer un Liverpool. Un club els amos americans del qual van comprar amb el compromís de fer realitat el projecte del nou estadi, i que a l'any, després de fer números, i estudis, van anunciar que renunciaven a ell per inviable. Adquirint a poc a poc les cases i terrenys que envolten Anfield per a ampliar i remodelar el vell estadi per fases, segons necessitats, a X anys vista.

Eixa seria una bona solució. Si és que el València tinguera alguna.