La Lliga que mon pare mai em va poder contar

Ahir en un podcast vaig escoltar un programa de l’emissora CV Ràdio dedicat especialment al Centenari del València C.F. Aquest programa estava dirigit pel periodista Paco Lloret, un magnífic programa d’història del futbol, dirigit per un excel·lent periodista i valencianista confés, sincer i de trellat. En aquestes línies s’entén que en parlar de valencianista o valencianisme parle d’identitats futbolístiques i no de polítiques.

En aquest programa tot encaixava, tot tenia sentit: els documents sonors recuperats, les entrevistes a Sergio i a la filla de Vicent Peris, la narració global del mateix Lloret, la columna final de Miquel Nadal. L’objectiu era, i és, recordar la lliga que el València va guanyar in extremis aquell 18 d’abril de 1971. Aquella lliga, com explica Nadal, va rescatar una generació sencera de valencianistes d’un buit de lligues de 24 anys.

No defugiré la temptació de fer el paral·lelisme amb les lligues de 2002 i 2004, que probablement van salvar una altra generació, que aleshores ja ultrapassàvem la trentena d’anys, d’un nou cicle encara més llarg de lligues buides. Sí, quan el vell València F.C. va guanyar la lliga en la Pasqua de 1971 jo em trobava en pau i absoluta felicitat al recer de la panxa de ma mare. Quan el 27 de juliol vaig començar aquesta meravellosa aventura que és la vida tenia tots els números per esdevenir un valencianista més. Mon pare anava a Mestalla amb el seu passe, un passe que pel que sembla suposava un cert esforç econòmic dins una família treballadora d’emigrants retornats.

Mon pare era un valencianista de soca-arrel. El meu iaio Miguel, son pare, al qual jo mai vaig arribar a conèixer, contava la meua iaia paterna que era acomodador a Mestalla, que cada diumenge de vesprada agafava la seua gorreta oficial i un bon grapat d’hores abans dels partits, des de Russafa, s’enfilava entre horts i séquies per acomplir la seua funció a l’estadi. L’objectiu del meu iaio a la curta eren les propines, però a la llarga era també veure jugar el seu València C.F, debades.

Aquella lliga de 1971 seria la primera realment viscuda per mon pare, si no recordava la de 1947 quan encara comptava amb 9 anys. Com la viuria?, què passaria pel seu cap?, què va fer aquell 18 i 19 d’abril? Mon pare va faltar l’octubre del 1976, jo tenia 5 anys.

Als meus 47 anys el record de món pare és un record relativament vague, esvaït pels anys, molt més prop del que m'han contat d'ell que del que jo puga recordar per mi mateixa. Però escoltant el programa radiofònic de Paco Lloret ahir vaig tindre un record de món pare acompanyat ara de certa amargura, i poques vegades el seu record ha tingut aquest tret. Va ser un record per absència, per mancança. Records: el gol de Forment, l'empat del Manzanares, els dos dits índex de Di Stéfano a Sarrià demanant per l'empat a Madrid que convertia el València en campió, la tornada de l'equip en autobús a l'endemà… què m’hauria contat mon pare d'aquells fets?, i de les projeccions dels partits tres dies després al cine Coliseum?, va anar-hi alguna vegada?.

Per cert, el meu fill també va nàixer quan el València era el vigent campió de lliga, un 24 de novembre de 2004, però eixa lliga del 2004 al meu fill per fortuna jo sí que li l’he pogut contar.