X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

La Lliga que mon pare mai em va poder contar

Als meus 47 anys el record de món pare és un record relativament vague, esvaït pels anys, molt més prop del que m'han contat d'ell que del que jo puga recordar per mi mateixa. Però escoltant el programa radiofònic de Paco Lloret ahir vaig tindre un record de món pare acompanyat ara de certa amargura, i poques vegades el seu record ha tingut aquest tret.

5/11/2018 - 

Ahir en un podcast vaig escoltar un programa de l’emissora CV Ràdio dedicat especialment al Centenari del València C.F. Aquest programa estava dirigit pel periodista Paco Lloret, un magnífic programa d’història del futbol, dirigit per un excel·lent periodista i valencianista confés, sincer i de trellat. En aquestes línies s’entén que en parlar de valencianista o valencianisme parle d’identitats futbolístiques i no de polítiques.

En aquest programa tot encaixava, tot tenia sentit: els documents sonors recuperats, les entrevistes a Sergio i a la filla de Vicent Peris, la narració global del mateix Lloret, la columna final de Miquel Nadal. L’objectiu era, i és, recordar la lliga que el València va guanyar in extremis aquell 18 d’abril de 1971. Aquella lliga, com explica Nadal, va rescatar una generació sencera de valencianistes d’un buit de lligues de 24 anys.

No defugiré la temptació de fer el paral·lelisme amb les lligues de 2002 i 2004, que probablement van salvar una altra generació, que aleshores ja ultrapassàvem la trentena d’anys, d’un nou cicle encara més llarg de lligues buides. Sí, quan el vell València F.C. va guanyar la lliga en la Pasqua de 1971 jo em trobava en pau i absoluta felicitat al recer de la panxa de ma mare. Quan el 27 de juliol vaig començar aquesta meravellosa aventura que és la vida tenia tots els números per esdevenir un valencianista més. Mon pare anava a Mestalla amb el seu passe, un passe que pel que sembla suposava un cert esforç econòmic dins una família treballadora d’emigrants retornats.

Mon pare era un valencianista de soca-arrel. El meu iaio Miguel, son pare, al qual jo mai vaig arribar a conèixer, contava la meua iaia paterna que era acomodador a Mestalla, que cada diumenge de vesprada agafava la seua gorreta oficial i un bon grapat d’hores abans dels partits, des de Russafa, s’enfilava entre horts i séquies per acomplir la seua funció a l’estadi. L’objectiu del meu iaio a la curta eren les propines, però a la llarga era també veure jugar el seu València C.F, debades.

Aquella lliga de 1971 seria la primera realment viscuda per mon pare, si no recordava la de 1947 quan encara comptava amb 9 anys. Com la viuria?, què passaria pel seu cap?, què va fer aquell 18 i 19 d’abril? Mon pare va faltar l’octubre del 1976, jo tenia 5 anys.

Als meus 47 anys el record de món pare és un record relativament vague, esvaït pels anys, molt més prop del que m'han contat d'ell que del que jo puga recordar per mi mateixa. Però escoltant el programa radiofònic de Paco Lloret ahir vaig tindre un record de món pare acompanyat ara de certa amargura, i poques vegades el seu record ha tingut aquest tret. Va ser un record per absència, per mancança. Records: el gol de Forment, l'empat del Manzanares, els dos dits índex de Di Stéfano a Sarrià demanant per l'empat a Madrid que convertia el València en campió, la tornada de l'equip en autobús a l'endemà… què m’hauria contat mon pare d'aquells fets?, i de les projeccions dels partits tres dies després al cine Coliseum?, va anar-hi alguna vegada?.

Per cert, el meu fill també va nàixer quan el València era el vigent campió de lliga, un 24 de novembre de 2004, però eixa lliga del 2004 al meu fill per fortuna jo sí que li l’he pogut contar.

Noticias relacionadas

opinión

El somriure de Mina

Em va transmetre la sensació d'eixe futbolista que ha deixat de ser una jove promesa per a consolidar-se com un professional que, més enllà del seu encert, s'ha adonat de l'escut que defensa i de la importància que suposa vestir la camiseta de la rata penada

OPINIÓN

Competir

Por  - 

En Mestalla se juega bien formadito y con el ánimo de competir por todo y siempre. Pero competir no es cumplir el expediente de saltar al campo, ponerme de corto, correr lo que es posible que alcance y presionar cuando el rival esté cerca. No: eso es jugar, sin más. Competir es ser consciente del equipo en el que juegas, morder en cada balón que se disputa, tener más aciertos que errores, porque tu calidad así lo determina y marca

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email