El diumenge passat va concloure la temporada més atípica de les viscudes fins ara al nostre futbol, la de la vergonya, com bé la va definir ahir l'amic Paco Gisbert. Una campanya marcada pel Covid 19, pel confinament, pel paró competitiu i finalment pel retorn a un altre futbol. Que me perdone el senyor Tebas, però el que s'ha viscut en les últimes jornades del campionat no era futbol, era altra cosa, un succedani, un placebo, amb estadis sense públic, sense sentiment ni ànima, amb una succeció de jornades i partits que donaven la sensació de viure en un procés d'acceleració i vertigen amb la única intenció d'acabar, fora com fora i costara el que costarà. Un Frankesntein futbolístic, parit per Tebas i companyia únicament per no perdre els ingressos televisius.
I si en línies generals la temporada ha sigut una vergonya que podem dir de la campanya del València. Un club que estava inmers en una dinàmica positiva, que havia guanyat un títol, després d'onze anys, coincidint a més amb el seu centenari.
Un club que semblava, que tornava a tindre una estructura sòlida als despatxos i a la banqueta. Que havia aconseguit classificar-se dos temporades consecutives en Lliga de Campions i que sobre la gespa tenia uns jugadors que creien a mort en el seu tècnic i en la seua filosofia de joc.
I quan tot semblava preparat per a seguir consolidant este projecte va arribar agost i la primera gran crisi institucional, que quasi li costa el càrrec a Mateu Alemany, com a conseqüència de les discrepàncies a l'hora de planificar el planter.
Sí agost va ser dur, que dir de setembre, el dia onze, el particular 11-S valencianí Marcelino va anar per l'aire, després de tres jornades de lliga. La primera víctima del binomi Lim/Murthy de la temporada.
El substitut del técnic asturià fou un inexpert en Primera, com Albert Celades. Técnic amb una forma de plantejar els partits prou diferent a la que els jugadors tenien interioritzada, després de dos temporades amb l'entrenador asturià.
I després va arribar octubre i amb ell una de les accions més vergonyoses que el vell Mestalla ha presenciat quan Anil Murthy, l'ocupant del silló presidencial, va voler fer callar al públic que protestava per la seua gestió i per haver “aplaçat” la participació del club en un projecte solidari contra el càncer infantil organitzat per Santi Cañizares.
Novembre va arribar i amb ell l'acord per a la rescissió del contracte del director general del club, Mateu Alemany, formalitzant-se així l’adéu de l'última peça de la M&M. En un club “normal” el mallorquí haguera sigut la pedra angular sobre la qual construir un projecte potent. Però el València no deixa de ser un club presoner d'un màxim accionista allunyat dels paràmetres habituals en la gestió esportiva.
En desembre, l'equip va aconseguir passar com a primer del seu grup en Champions, la millor notícia a nivell esportiu d'esta campanya. I en eixe mateix mes es va celebrar la junta general d'accionistes, on el diplomàtic Anil Murthy no va donar cap explicació de les destitucions de la M&M per, literalment, no desprestigiar els seus noms, tot un exemple de diplomàcia i savoir-faire.
L'any nou ens va portar la participació en la nova Supercopa, ideada per la RFEF i que va estar marcada, des del primer moment, per la desigualtat. Un torneig desigual en la distribució de les retribucions cobrades pels equips, desigual en els criteris utilitzats per designar els equips participants, desigual en la proporció d'aficionats d'uns i altres equips a les grades, desigual per no permetre a la immensa majoria dels abonats poder anar a presenciar estos partits, però, sobretot, desigual per disputar-se en un país en el qual no es respecten els drets humans.
Gener també va viure la victòria a Mestalla sobre el Barça, un fet que no es produïa en Lliga en l'estadi valencianista des de 2007.
En febrer va arribar l'eliminació de Copa, davant el Granada. Els de Celades es quedaven sense la possibilitat de repetir títol, quan era els màxims favorits a tornar a alçar eixe trofeu veient els equips que quedaven en la competició. I si l'eliminació copera fou dura que dir del resultat del partit d'anada de huitens de final de la Champions. Després d'un, en teoria, benèvol emparejament amb l'Atalanta de Bergamo, el 4-1 deixava en quasi impossible el pas a la següent ronda. I el pitjor no fou el resultat, el pitjor va ser un souvenir en forma de virus que, des de Lombardia, va arribar a les nostres terres.
I en març, primer verem, entre estupefactes i indignats, la disputa a porta tancada del partit de tornada de la màxima competició continental. El 3-4 final ens deixa fora del somni europeu. I després del 14 de març van arribar a les nostres vides conceptes i maneres d'actuar totalment desconegudes, fins eixe moment: pandèmia, confinament, fases, estat d'alarma, teletreball, mascaretes, distànciap social...
I així van passar abril, maig i a mitjans de juny va tornar el futbol de la “nova normalitat”i amb ell els dolents resultats, les urgències, l'acomiadament de Celades, la dimissió de Cèsar Sánchez i, com no, la cridada del club a Voro per vore si era capaç de reconduir la situació.
El de l'Alcudia va tractar de tornar al que feia l'entrenador “anterior a l'anterior”, però els miracles no sempre es donen. Així i tot en la última jornada l'equip encara va poder lluitar per entrar en la Europa League, però no va poder ser.
Com algú, des del compte oficial del club a Twitter, va escriure després la derrota lliguera contra el Barça, en el debut de Celades: “Es lo que hay”. Sense voler, eixe és el millor resum de la nefasta gestió feta per Meriton Holdings durant esta calamitosa temporada.